Mudances

Sarah Elizabeth Lewis, professora d’Art a Harvard, es pregunta al ‘New York Times’ sobre l’absència de fotos que «humanitzin les estadístiques». De fet, el títol del seu articla parla d'on són les fotos dels morts de covid-19. Potser no cal arribar a aquests extrems: les imatges mortuòries tenen una llarga tradició icònica (des de la pervivència del difunt per al record de la família fins a composicions artístiques o patriòtiques), però també poden ser vistes –i, de fet, ho són– com una intolerable pornografia fúnebre. Lewis defensa que «les imatges ens obliguen a enfrontar-nos al que és indescriptible». Aquí té raó.

En l'article hi ha dues fotografies impactants. Una, captada per un dron, a Hart Island: operaris tapant els fèretres d’una fossa comuna amb terra. L’altra, a la funerària de Flushing, també a Nova York: taüts de campanya, ordenats en una habitació. Una mena de capses allargades de cartró gruixut, com les de les mudances, amorfes, amb una corona dibuixada i un espai on diu «nom» i on hi ha el nom del difunt. En la part superior del receptacle anodí, ‘head’. Per saber on és el cap. Aquí es resumeix el que és indescriptible.