Salvar-nos

De vegades es veu la llum al final del túnel i d’altres es veu el túnel al final de la llum. La vida és el que passa mentre vas i tornes d’un estat un altre. Però sempre hi ha una llum. I un túnel.

Del futbol he après almenys tres coses: amb freqüència la injustícia surt sense remei, la joventut és un bé efímer i el talent és l’única veritat. Aquests dies estan plens de contradiccions que difuminen qualsevol aprenentatge ràpid, dies que a més desafien el valor real del temps. Arrossego una sensació depriment i generacional: entrem en el confinament exhaurint la joventut i sortirem del confinament rotundament vells, com si alguna cosa se’ns hagués mort per dins, com si no haguessin passat mesos sinó lustres. L’exigència de respostes xoca amb la meva recurrent confusió mental, perquè tot és de certesa escassa i variable impressió. Constantment em pregunten què penso i com estic, però amb prou feines sostinc més de cinc minuts una mateixa opinió.

Ahir a la nit vaig pensar que l’experiència clau de la meva vida va ser seguir el meu equip durant set anys pel fang de la Tercera Divisió, perquè aquest procés de caiguda i destrucció ha canviat la meva manera de veure les persones i, en conseqüència, el món en el dia d’avui. Abans solia ser més ingenu. Abans solia ser més optimista. Ara soc més cínic. Casualment, aquests dies, l’actitud dels aficionats sobre com acabar la temporada coincideix majoritàriament amb el que més beneficia els seus respectius equips, però no importa.

Perseguint la llum al final del túnel, a Tercera, vaig passar de voler canviar les coses a assumir com les coses et canvien. Perquè com canviaràs el món si no ets capaç de canviar-te els calçotets, que cantaria John Grant. Com salvaràs el teu equip si ni tan sols et saps si podràs salvar-te a tu mateix.

Emoció tòxica

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Quan tornava amb cotxe a casa després d’una derrota humiliant en algun camp qualsevol, en una espiral de mentides, impagaments i mesquinesa pura, o remugant la crònica després de perdre una eliminatòria en l’última jugada, o després de fallar un penal decisiu en una tanda que valia un ascens, quan tornava amb cotxe a casa qüestionant què estava fent amb la meva vida, sense saber tan sols si el meu equip desapareixeria, m’obligava a retenir aquell moment en la ment, m’obligava a capturar i guardar aquesta emoció tòxica per després pensar, quan arribéssim a la llum –a què al final arribem– que qualsevol mal moment podria ser pitjor, que podria ser com a Tercera vorejant l’apagada. Ho tinc ara sempre present, i la veritat és que després de superar un obstacle equivalent, el sap qualsevol equip i qualsevol seguidor, un pren d’una altra forma les dificultats de la competició i de la vida.

Per això, quan vaig canviar de feina i m’ordenaven tasques que no entenia, que algunes semblaven proves per a veure si me n’anava, pensava que podria ser pitjor, que almenys no m’estaven insultant en Tercera Divisió. I quan aquest any el meu equip perdia no em causava ni una rascada, pel mateix. I potser d’aquí a un temps ens passi una cosa dolenta i ens ajudi pensar que podria ser pitjor, que podria ser com llavors, quan el coronavirus.