Michael Robinson

De petit muntava partits de futbol amb els Playmobil a l’espai entre el sofà i la taula del menjador. Amb la meva millor veu de falset, retransmetia els partits, imitant els locutors que amenitzaven les meves llargues tardes dominicals de deures escolars amb els seus gols cantats fins a la ronquera, el minut i resultat als camps de Segona i els penals a Las Gaunas. La vocació periodística em va néixer amb Fernández Abajo, Joaquim Maria Puyal, José María García i tants d’altres. Volia ser periodista no per viatjar a llocs remots, sinó per cobrir un Mundial de Futbol, ¿hi pot haver una cosa millor que narrar el gol de Maradona a Mèxic? Com sol passar, després la vida va disposar.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

D’aquell nen queda la passió pel bon periodisme esportiu i, en especial, la devoció pels grans locutors i comentaristes, Torquemada, Áxel Torres, Daimiel... Michael Robinson era d’aquesta estirp, malgrat que durant anys es va confondre i es va dedicar a marcar gols. Robinson demostrava partit a partit que, en essència, el que aquest vell ofici de periodista exigeix és coneixement del que parles, saber explicar-ho i passió per a això. Els cínics no serveixen per a aquest ofici, diu la famosa frase de Ryszard Kapuscinski, i té raó, malgrat que es dona la paradoxa que aquest ram n’és ple. Els bons periodistes de veritat saben que aquest assumpte va de veure i narrar, de construir un mirada pròpia que es transmuta en veu, prosa, fotos, gràfics. Robinson mirava i narrava disposat a meravellar-se cada partit amb un altre driblatge, amb un altre gol. A això, aixecar cada dia de zero un edifici de notícies tot i que caiguin piques de punta i els ulls diguin que estan cansats de mirar, els periodistes ho nomenem vocació.

Hem perdut Robinson quan el periodisme ha de narra una crisi sense precedents que, a més, pateix en primera persona. Més que mai, hem de mantenir la nostra mirada afilada i neta. I als cínics, com més lluny, millor.