07 d’ag 2020

Anar al contingut

Tragèdia geriàtrica

Coronavirus i la nostra gent gran: de fatalitats, discriminacions i bioètica

Coronavirus i la nostra gent gran: de fatalitats, discriminacions i bioètica

Josep Oliver Alonso

El que ha passat a les residències és fruit de l'absència de previsió, la concepció liberal del sector públic, les retallades en sanitat i que no hem estat a l'altura amb la nostra gent gran

I, finalment, ha passat: persones de certa edat no acceptats als hospitals; interns en residències, o a casa seva, morint sense atenció, i, finalment, un peatge espantós: més del 50% de les defuncions del Covid-19 són seves. Aquest terrible balanç, i la forma en què s’ha tractat, mostren un to moral decebedor de la nostra societat. Perquè, al principi de la pandèmia, ¿no es tractava de protegir els més febles, les persones grans? Deixant totalment al marge els sanitaris, que no mereixen més que elogis, permetin-me quatre reflexions. 

Primera, sobre les decisions que ens han conduït a aquesta catàstrofe. Com en les crisis econòmiques, també la magnitud de l’epidèmia reflecteix greus problemes previs, en aquest cas, en la sanitat. A Catalunya i Espanya, el triomf de la lògica neoliberal la dècada passada, segons la qual, com més reduït el paper de l’Estat, millor, l’ha jivaritzat provocant, ara és evident, efectes devastadors. Són coneguts els resultats de l’austeritat a Catalunya i altres comunitats autònomes, com en la de Madrid: més privatitzacions, menys metges, menys llits i menys despesa. Per al conjunt d’Espanya, l’‘State of health in the EU. Spain country health profile 2019’, de l’OCDE, mostra que la despesa sanitària per càpita és un 15% inferior a la mitjana de la UE. Amb això, no és estrany que més de 30.000 sanitaris, complint el seu deure i moltes vegades superant el que és humanament exigible, s’hagin infectat.

Segona, respecte a la ceguesa dels poders públics. L’OMS, 15 anys enrere, i el Banc Mundial, el 2016, van alertar que una pandèmia semblant emergiria. No es tractava de si n’hi hauria, sinó de quan apareixeria. Com afirmava el professor de Harvard Dani Rodrik fa uns dies (‘Will Covid-19 remake the world?’), igual com amb el canvi climàtic, el coronavirus era una crisi a l’espera de la seva irrupció. Però, ¿que potser no tenim sistemes de prevenció epidemiològica, en l’Administració catalana i en la resta de comunitats autònomes, que paguem entre tots? ¿Ens havíem preparat per a una eventualitat semblant? El que s’havia fet, a la vista està.

Tercera, sobre el paper dels comitès de bioètica. Els seus responsables, a Barcelona o Madrid, han volgut tranquil·litzar-nos: amb cada pacient, independentment de l’edat, s’ha fet el mateix que sempre. És a dir, avaluar-lo, decidir si la intensitat terapèutica era pertinent i, en cas contrari, optar per la sedació. Una mitja veritat que, com sempre, és també una mentida. Perquè avui aquest argument, simplement, no s’aguanta: el Covid-19 no permet tractar tothom com haguéssim fet fa poc. Per això han aparegut inevitables barems per recolzar la decisió que s’ha de prendre. Alguns de tan immorals com el de ‘la utilitat social del pacient’ (¡sic!). En absència de l’epidèmia, ¿es recomanaria l’uci a certs pacients que ara són rebutjats? Aquesta és la pregunta a què no responen els comitès de bioètica. Perquè, en una part no menor, les decisions que s’han adoptat, continuen i continuaran adoptant-se si hi ha una altra onada, tenen poc a veure amb la bioètica, i molt, amb l’escassetat de mitjans. ¿Resultat d’aquesta incapacitat?: l’inevitable cribratge.

Quarta, sobre el desinterès cap a les persones grans que ha mostrat la crisi. Que no és nou i que es tradueix, per exemple, en una legislació que els obliga a abandonar el mercat de treball; en el menyspreu als que ja no són productius; a l’aparcament en residències que no mereixen aquest nom; i en tants altres aspectes que la crisi ha posat en relleu. I tot i que voldria creure que els fets dramàtics en relació amb el seu tracte sanitari no tenen res a veure amb aquesta concepció, se’m fa difícil imaginar que hi estiguin desvinculats.

¿Fatalitats còsmiques? En absolut. En una mesura no menor, l’extensió de la malaltia, la contaminació del personal sanitari, les morts de gent gran a les residències, o la seva exclusió de certs tractaments, no tenen res de fatals. Són el resultat, parcial però molt real, de l’absència de previsió de les nostres autoritats, de la concepció liberal del sector públic, de les retallades en sanitat i d’un país que, en relació amb la seva gent gran, no estava, i no ha estat, a l’altura.

En tot cas, ni cataclismes còsmics ni tractament igualitari. La nostra sanitat i la nostra societat és el reflex de decisions anteriors. I el que el Covid-19 ha deixat al descobert no és el que desitjaríem. Almenys, alguns de nosaltres.