Anàlisi
Les mentides són un virus
El paper del periodisme és buscar la veritat i servir de contrapoder. Per això era tan iniqua la pregunta del CIS. Les fonts governamentals no són sempre les més sòlides, tenen interessos, no sempre ho expliquen tot.
zentauroepp53013094 madrid 03 04 2020 sociedad coronavirus hospital puerta 200403112831 /
L’atzar i la necessitat presideixen les nostres vides. L’atzar (deixem-ho aquí) ha desbaratat el món. La necessitat és la nostra nova realitat. I mentre intentem suportar-la, alguns s’entossudeixen a minimitzar-ne els estralls, buscar explicacions, evitar que l’estat d’excepció es converteixi en una nova normalitat.
L’atzar em porta a un vell llibre de Marguerite Yourcenar, ‘Archivos del Norte’: «Pasto el pa; escombro el llindar; després de les nits de molt vent, recullo la fusta morta...». Tasques íntimes, concretes, plenes de sentit amb les quals l’escriptora demostra que fa una mica més que pensar i escriure: pastar, escombrar, recollir fusta...
Hem entregat el nostre futur a una hipòtesi: el creixement constant dels viatges, del turisme, del consum. Alhora percebíem que aquesta mena de progrés (es deia que no havíem tocat sostre, sobretot tenint en compte les aspiracions de les noves burgesies xinesa i índia, que voldrien viure com nosaltres, consumir com nosaltres, viatjar com nosaltres) era tòxic. Entregats a aquest repartiment de tasques, a Espanya, en gran mesura, dins de la UE li corresponia servir: cafès, copes, sopars, llits... Continuar munyint la vaca del turisme, mentre deixàvem de munyir vaques reals, perquè no encaixaven en la nova economia, la nova agricultura, la nova realitat. I a més, deixàvem de fer coses amb les mans, perquè era més rendible que ho fessin obrers xinesos, a preu irrisori, perquè després ens les venguessin, i a mig món, tot i que això enfonsés mercats... per exemple, africans. De mascaretes a guants, d’objectes perfectament prescindibles a objectes perfectament indispensables... per defensar-se d’una pandèmia mortal.
Pensar obliga a fugir de les frases fetes. Hi ha comparacions necessàries: com ho ha fet Espanya i com ho han fet, per exemple, Taiwan, Corea del Sud, Nova Zelanda i Portugal.
El paper del periodisme és buscar la veritat i servir de contrapoder. Per això era tan iniqua la pregunta del Centre d’Investigacions Sociològiques. Les fonts governamentals no són sempre les més sòlides, tenen interessos, no sempre ho expliquen tot. Però cal anar amb compte per no matar mosques a canonades. Les falòrnies embruten, empobreixen, alteren el debat, envileixen (com quan es diu que Espanya mata més que Catalunya). Disposem d’una panòplia legal perquè la democràcia necessiti més lleis per protegir-se contra el virus de la desinformació. Ho va dir al març un informe que vam elaborar a Reporters Sense Fronteres: «Si la premsa xinesa fos lliure, el coronavirus no seria una pandèmia». Continuem sense tenir xifres fidedignes sobre els morts, els infectats, els curats allà. Qui desafia l’única veritat del Partit Comunista Xinès pateix repressió i presó.
És un fet, no una falòrnia, que Espanya, després de Bèlgica, és el país amb més morts per coronavirus en relació amb el seu nombre d’habitants. Això indica que les coses no s’han fet bé. Perquè tenint la mateixa informació que altres països no es va obrar amb diligència. I ara n’estem pagant les conseqüències. Per a Gregory Poland, cap del grup que investiga vacunes en una clínica novaiorquesa, «la negació de la realitat és mortal». Sense periodisme crític, la democràcia s’extingeix. Les mentides són virus.
