De la resignació estoica a l'exigència draconiana

Enhorabona si finalment els nens poden sortir a fer un tomb amb els pares. Un petit pas per començar a recuperar la normalitat. Aquest, i no un altre, ha de ser l’objectiu. Sortir al més aviat possible d’aquest confinament –gradualment, per descomptat– és imprescindible, que l’angoixa no ens enganyi. Cada dia de confinament s’endinsa la bretxa econòmica.

El que avui és resignació estoica davant de la por de morir (per a set setmanes ja sense sortir de casa) canviarà en exigència draconiana tan aviat puguem refer les nostres vides. I això malgrat l’opinió que expressen els catalans, segons l’enquesta de TV-3 i Catalunya Ràdio, reticents majoritàriament a pal·liar el confinament.

Si es prolonga més enllà del raonable el cost social serà enorme. És complex determinar en quin moment el remei (confinament) és pitjor que la malaltia (coronavirus). Però la por, legítima per descomptat, a patir el coronavirus no pot ni ha de ser el que determini com sortir d’aquesta crisi. Sense oblidar que, segons tots els científics, el coronavirus ha arribat per quedar-se.

Estem acceptant espartanament aquest confinament no per un increment de la consciència social, sinó pel temor d’infectar-nos, de morir. Però en la mesura que aquest pànic minvi ens trobarem de sobte amb la crua realitat: un drama econòmic. I per tant, social, de gravíssimes conseqüències. I aquí la gent no serà tan indulgent.

El Govern espanyol ha comès alguns errors majúsculs. I tot i que no és l’únic sí que li són reprotxables en gran manera, a partir del moment en què va decidir afrontar la crisi recentralitzant competències en comptes d’optar pel model alemany de cooperació entre els ‘lands’ i l’Estat federal.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Hi ha temps, encara, per emprendre amb determinació la que ens ve a sobre. I en aquest sentit no és menor que Pedro Sánchez s’hagi fet ressò d’una reivindicació molt significativa. Es tracta de l’anunci de permetre als ajuntaments fer ús del superàvit per donar resposta a la crisi que s’acosta. Confesso que quan vaig sentir Gabriel Rufián fer la proposta al Congrés vaig pensar que el Govern no l’escoltaria. Rufián (les seves presències brillen davant de les absències clamoroses d’altres al Congrés) va insistir. La seva perseverança va tenir èxit.

És una decisió de pes del Govern de PSOE-Podem. Fins ara, s’impedia a les administracions locals fer ús del seu superàvit o romanents positius. Per dos motius. El primer, per prioritzar pagar el deute amb la banca. El segon, centrifugar el dèficit. L’Estat complia l’estret camí del dèficit forçant els ajuntaments i comunitats autònomes a assumir-la gairebé en solitari. No és menor el que això pot representar per als ajuntaments sanejats. A més d’una oportunitat per escometre la crisi des de la proximitat, per recolzar aquest sector privat (assalariats i pimes), principals perjudicats, ara per ara, d’un confinament que amenaça la viabilitat de l’anomenat Estat del benestar.