La pau trumpista
Seguim per a bingo a Palestina. Ara Donald Trump reclama per a ell el Nobel. El de la pau. L’estrany és que no l’hagin demanat ex aequo amb el premier israelià, Netanyahu, aliats i protagonistes de la més salvatge ofensiva militar sobre un territori de què ningú pot fugir. No és una guerra, en absolut. El que s’està vivint és una matança cruel, com mai s’havia vist a Terra Santa. Ni el sumatori de totes les guerres des del segle XX fins als nostres dies s’ha emportat tantes ànimes. Abans de la II Guerra Mundial ja es prodigaven amb cura en l’assumpte de matar-se, després de la Guerra de la Independència el 1948 van anar a més, al 56 pel canal de Suez no van quedar curts, en el 67 pels recursos hídrics com a teló de fons més, en el 73 per pal·liar el desastre àrab del 67… i després les guerres i escaramusses a Egipte, al Líban, a Síria, a Jordània.
La infame quantitat de morts de totes aquestes guerres no arriba a la meitat del que s’està perpetrant avui sobre Gaza. Més la destrucció total, la gana i la sensació d’impunitat absoluta d’Israel amb el suport incondicional de l’Administració de Trump.
Notícies relacionadesI ara el president de la potència més important del món exigeix per a si mateix, com a colofó, ser premiat amb el Nobel de la pau. En altres circumstàncies es diria que és un acudit d’un burleta o pur sarcasme. I no. Ho planteja seriosament. És de traca.
Que avui algú com Trump pugui reclamar per a ell aquest premi diu molt del món que ens cau a sobre. Tampoc és que la llista de premiats sigui aliena a pressions de tot tipus. Ni molt menys que els anteriors premiats siguin inqüestionables o no tinguin arestes. Però la insinuació de donar-l’hi a Trump fa pànic. És la mesura exacta de la barra, d’un món que estaria disposat a premiar els botxins. L’única pau que pot portar Trump a Terra Santa és la dels cementiris plens, la d’una nova nakba. La de la usurpació de terres a Cisjordània fins que els palestins quedin tancats, amuntegats, en grans urbs presó. Seguir avui amb la llauna dels dos estats és mantenir una fal·làcia que cau pel seu propi pes sobre el terreny.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
