De gossos i segones residències

La nova normalitat és un carrer on els passejants de gossos són un vestigi del passat. Sense guants, sense mascaretes. Com si no hagués passat res o no se n’haguessin assabentat. Un parc amb molts gossos i els seus amos és el més semblant a un museu a l’aire lliure com els que tant munten als països nòrdics. Així vivien els vikings, diuen els seus reclams publicitaris. Els carrers d’aquests museus reprodueixen cases i botigues antigues i els figurants es vesteixen d’època i fan pa com llavors i tot fa olor a un passat molt antic que queda allà com atrapat en una gota d’ambre. Els passejants de gossos que veiem des del balcó confinats, o en la sortida ràpida al supermercat, neden en un ambre invisible. Alguns porten mascareta, però no és habitual. Van a distància uns dels altres, no toquen res, res els toca.

La nova normalitat (encara) tolera el veí que toca el saxo durant hores. També mira entre la incredulitat i el retret el gairebé centenar de vehicles que carretera i manta (ja arriba el temps del para-sol, algun n’hi hauria als maleters) es van desconfinar per anar a les seves segones residències aquesta Setmana Santa. Nostàlgics, inconstants, rebels, negacionistes, irresponsables. En cadascun d’aquests vehicles hi ha una història. Torra ha esperonat els pobles d’estiueig perquè obstrueixin els seus accessos per impedir l’arribada de forans i preservar el seu ecosistema confinat. Amb tanques i blocs de formigó, agafant personal de manteniment on no arriba la policia local.  L’acció-reacció més primitiva. Als nostres antípodes, la tribu Iwi de Nova Zelanda ha bloquejat les seves carreteres per frenar l’avenç de la pandèmia amb voluntaris conscients que no tenen capacitat mèdica per afrontar la propagació quan l’hospital de referència més pròxim està a 150 km. L’estat d’alarma globalitzat era això.

Notícies relacionades

Torra anima els alcaldes a blindar els seus pobles davant l'arribada de forans

El Govern persegueix els que 'fugen' a la segona residència

Atrinxerats a casa, amb queviures i internet, la quotidianitat va canviant els nostres hàbits, normes i paisatges mentals. Els semàfors vermells ja no signifiquen res en els nostres curts desplaçaments d’aprovisionament. Dijous o divendres, els dies de la setmana comencen a confondre’s en la nostra vida estressada.

Passada la Setmana Santa, passat de llarg l’equador del confinament i amb els costums més relaxats –fins i tot la por es pot normalitzar–, Sant Jordi s’enfrontarà al drac més ferotge que recordem. La batalla passa per continuar confinats i evitar els riders del llibre i la rosa. Comprem online, amb reserves, i regalem una vegada desconfinats. Perquè la indústria cultural i tots i cadascun de nosaltres necessitem un nou marc que conciliï la seguretat, la tradició i la continuïtat de les nostres vides. Aquest equilibri tan precari en què es mou el sentit comú.