El pas de l'equador

Al món universitari, i des de fa dècades, es coneix com a pas de l’equador la superació de la meitat dels estudis acadèmics i s’acostuma a celebrar de maneres diverses, des de les inicials misses catòliques fins a viatges i festes nocturnes on regna l’alcohol.

Pel que sembla, al nostre país fa un parell de dies que hem superat la meitat del confinament fixat el dia 13 de març amb una durada de dues setmanes, però que va ser allargat uns dies després amb la mateixa durada i que, si el Congrés ho aprova aquesta setmana, encara tindrà un segon allargament idèntic en el temps. És a dir, sis setmanes tancats a casa i seguint unes mesures molt estrictes quant a sortides autoritzades, ús del transport públic o privat i llocs de treball preservats.

Fa un mes ningú hauria imaginat que podríem viure una situació com aquesta i l’inici de l’estat d’alarma, tot i que ja es començava a veure venir, va suposar un xoc important per a la majoria de la població, que no podia ni imaginar com superaria aquella quinzena. Val la pena remarcar que, en una immensíssima majoria, la ciutadania ha donat mostres de gran responsabilitat i de notable solidaritat.

Respostes necessàries

Amb la vista posada en la llum del final del túnel i amb la prudència que exigeix saber que el confinament no s’acabarà de cop i que caldrà fer-se a la idea que la recuperació de la normalitat tardarà més, també comença a ser un bon moment per aprofitar el temps lliure que disfrutem una gran part de la ciutadania, sense oblidar les persones que estan molt més angoixades en el camp de la salut, de la seguretat, del camp, de l’alimentació i del transport públic, per citar-ne algunes, per reflexionar.

No és el moment, encara, de posar en evidència els molts errors comesos pels dirigents polítics i institucionals, però sí que caldrà fer-ho i sí que cal anar reflexionant sobre tot el que ha passat per encertar en el diagnòstic i en la crítica imprescindible, així com en les possibles solucions. Personalment, considero que hi ha algunes qüestions que no poden quedar sense resposta, com, per exemple, que la despesa en salut no hagués recuperat i superat el nivell anterior al 2008; que les residències per a la tercera edat a Catalunya, a Madrid i altres llocs hagin generat un terç de la mortalitat; que la investigació, avui tan esmentada, tingui tan poc finançament; que la Conferència Episcopal no hagi fet cap aportació; que alguns polítics hagin prioritzat els seus interessos partidistes i personals als de la unitat, la col·laboració i la solidaritat; que Europa no eviti la pandèmia en els camps de refugiats grecs ni assumeixi de forma corresponsable les dificultats pel Covid-19 dels estats del sud.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Es torna a parlar dels Pactes de la Moncloa. Com a persona que va participar en les sessions parcials dedicades, en el meu cas, a educació, voldria emfatitzar que l’element singular va ser la voluntat d’aportar idees i propostes per part de totes les forces polítiques participants, deixant de banda les actituds crítiques i els enfrontaments ideològics a fi d’arribar a acords viables i positius. De moment no és aquesta l’actitud la que percebo avui entre els possibles protagonistes de nous pactes.

En el pas de l’equador se sol intuir la nota final: quant a la ciutadania i als professionals de tot tipus que estan en la primera línia, excel·lent, però respecte als polítics nacionals, europeus i internacionals, falta molt per veure.