L'imprevist

Entre dos mons

2
Es llegeix en minuts
lmmarco42989463 bill gates speaks during an interview with reuters in london180419124651

lmmarco42989463 bill gates speaks during an interview with reuters in london180419124651 / HANNAH MCKAY

Que la pandèmia marcarà un abans i un després és una obvietat. I no per molt que la repetim el pas del temps fidelitzarà millor la nostra memòria. Una altra cosa diran els arxius, digitals per descomptat, emmagatzemats al núvol del record real on es guardaran les moltes contradiccions acumulades, les falsedats més o menys perdonables i les veritats que sempre prevalen sobre les mentides. I d’aquestes també n’estan circulant moltes. Oficials i oficioses. Polítiques i científiques.

Andreu Martín diu que es posa nerviós quan sent la gastada frase que insisteix que la realitat supera la ficció. La seva experiència literària manté que és impossible. La imaginació no té límits, i encara que per a la gran majoria de qui aquestes setmanes de confinament això sona a improbable, té raó.  Aquests dies repetim que mai se’ns hauria acudit ni tan sols sospitar que viuríem circumstàncies semblants. De confusió, sorpresa, pànic i dubte. I tot perquè un virus –un «puto virus», com diria Sergi Pàmies– ha arribat per trastocar-nos la vida en ple segle XXI. Això ho deixàvem per a ments temps enrere desbocades com les de Ray Bradbury, Isaac Asimov, George Orwell o H. G. Wells. ¿Com ens podia passar a nosaltres, primer món, Estat del benestar, vida confortable, alta recerca, ciència avançada i dominants garanties socials, malgrat tot?

Ara, que ens les prometíem feliços gràcies a les constants projeccions de futur que la tecnologia canviant ens dibuixa, fins i tot a risc d’un excés de controls que poden minvar la nostra llibertat individual. Curiós. Tan disposats semblem estar a acceptar-ho i renunciar al que tant va costar aconseguir que pocs dubtes es posen a la proposta de limitar el rebrot del coronavirus gràcies als geolocalitzadors que, facilitats pels nostres mòbils, promouen instal·lar, de bona fe, aquells que observen el món a través de les pantalles de les seves prospeccions matemàtiques. Capacitats que solen deixar de banda tota complexitat humana que quedi fora de l’estadística. Ho proven algunes de les dates recents marcades en vermell en l’estat d’alarma i que han sigut feliçment superades sense haver caigut en el temible col·lapse total pronosticat.

Notícies relacionades

Amb tota aquesta casuística present, l’evocació a les infeccions medievals les buscàvem en el ‘Decameró’ de Bocaccio i el comportament polític i social, inimaginable tot i que pròxim, el trobàvem a ‘La pesta’ d’Albert Camus, avui llibre de culte i premonitori per descriure els actuals paràmetres d’actuació més de setanta anys després de publicar-se. No obstant, la veritat de totes aquelles mentides ha convertit tot el nostre planeta en una única referència. El global és local. O, si es vol, ja no existeix una actuació individual que no es pugui ampliar a mundial en temps real. Una possibilitat que ens semblava remota quan no impossible ahir mateix. Per molt que alguns dels ‘best-sellers’ dels últims temps fabulessin amb virus fabricats en laboratoris militars, aigües infectades per substàncies letals o aire contaminat amb gasos asfixiants. Generalment, per polemitzar sobre geopolítica o advertir sobre riscos potencials. D’altra banda, fa cinc anys Bill Gates va dedicar una de les seves conferències alertant d’aquest perill. Cap govern li va fer cas.

«No és veritat que tinguem un control absolut sobre la realitat», afirma Mario Vargas Llosa. Sap de què parla. Fa 30 anys, en un assaig literari, ja va posar la humanitat davant la dicotomia de tenir una sola vida i desitjar-ne mil.