El nostre món és el món

Una guerra que és forçós guanyar

Quan Trump diu ara que poden morir 240.000 americans, a la Xina es dispara l'índex de producció de març

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp52999394 opinion leonard beard200401215058

zentauroepp52999394 opinion leonard beard200401215058

¿Com no inquietar-se quan dissabte a la tarda, 36 hores després que la portaveu comuniqués les decisions del Consell de Ministres de divendres, el president Sánchez surt a TV per anunciar una bomba: el tancament gairebé total del país? ¿Per què no es va fer divendres?

Abans-d’ahir el Govern va prendre una altra sèrie de mesures per augmentar i garantir la protecció social que recullen també algunes peticions empresarials, com una moratòria en les quotes de la seguretat social. ¿Per què no abans? ¿I per què dilatar ara una moratòria fiscal que sembla gairebé inevitable?

És clar que hi ha improvisació. Normal, perquè ningú al món havia previst l’hecatombe –bíblica segons Mario Draghi– que vivim. El Govern està carregant sobre la seva esquena –la d’Hisenda, o sigui les de tots nosaltres– el cost de les mesures de protecció social i a les empreses que està prenent. És el que ha de fer, però és lògic que dubti. És una cosa que no ha passat mai, que implicarà un gran increment del dèficit públic i que pot afectar el futur del país. És lògic doncs que al Govern li tremolin les cames abans d’aturar tota l’economia i que després dubti al delimitar els «sectors essencials». ¿Com s’alimentaria, sense incrementar les sortides al carrer, bona part de la població si es tanqués el sector –Glovo inclòs– del repartiment a domicili? I ¿per què no avançar la Setmana Santa per doblegar abans la corba d’infectats? ¿Però, s’ha de carregar sobre les empreses els permisos retribuïts? Si moltes empreses tanquen, l’atur es dispararà i la recaptació d’Hisenda –els diners per pagar la protecció social– s’enfonsarà.  

Però en guerra –estem en guerra contra un enemic global– no sempre hi ha temps per consultar. Em diuen que la mateixa ministra d’Indústria es va assabentar d’algunes coses al veure el president per TV.

El moment és molt dur. I les improvisacions –ara tots els governs es barallen per comprar mascaretes i respiradors en uns mercats estressats– estan generalitzades. Pedro Sánchez afronta una situació excepcional –de pel·lícula terrorífica de ciència-ficció– i és absurd (o una cosa pitjor) exigir-li que actuï com en una situació normal. S’ha de demanar a tothom –al Govern, però no només a ell– sensatesa al cub.

Notícies relacionades

I més, en un món sense líder. Als Estats Units –agradés o no agradés la potència far des del final de la primera guerra mundial– mana un president que fa tres setmanes repetia que el coronavirus era una exageració dels seus enemics i que ahir va dir que Amèrica afronta dues setmanes terribles i que poden morir entre 100.000 i 240.000 americans. No és estrany que ahir les borses –les perspectives econòmiques– tornessin a caure després d’un trimestre en què s’han desplomat un mínim d’un 20%.

Però la guerra la guanyarem. A Itàlia i Espanya l’augment de noves infeccions tendeix a la baixa. I l’índex de producció (PMI) de la Xina, que va caure a 36 al febrer, ha pujat a 52 al març, una mica per sobre del 50 que indica creixement. La Xina, on va començar el malson, comença a remuntar.

Temes:

Coronavirus