07 d’ag 2020

Anar al contingut

Divisió dins de la UE

¿Solidaritat europea? No és Brussel·les, és Frankfurt

¿Solidaritat europea? No és Brussel·les, és Frankfurt

Josep Oliver Alonso

Plantejar l'ajuda centrant-la en els 'coronabons' és injust per als centreeuropeus, que comparteixen riscos al BCE, i encoratja sentiments antieuropeus

Des que la setmana passada va fracassar la cimera, ha tornat el debat sobre si la UE és una entelèquia que, finalment, acabarà dissolent-se. I és indiferent que les propostes del president Sánchez es reformulin com a pla de reconstrucció europeu o adoptin el qualificatiu d’euro o ‘coronabons’: tot suggereix que, malgrat la treva de 15 dies que es va donar el Consell, difícilment hi haurà acord en aquest sentit. Els ajuts s’han de vehicular a través del MEDE.

No vull entrar avui en les raons d’Holanda o Alemanya, juntament amb Àustria Finlàndia, per oposar-se a l’emissió conjunta de deute. Em sembla més substantiu debatre l’abast d’aquesta pretesa insolidaritat, justament quan al que estem assistint és tot el contrari.

Circumscrivint la qüestió a l’ajuda que necessiten els governs, tinguin en compte que els que demanen l’emissió d’eurobons arriben a aquesta crisi amb nivells d’endeutament públic molt elevats: Espanya i França en el 98% del PIB, Bèlgica en el 100% i Itàlia en el 135%, per esmentar-ne només els més importants. Unes xifres molt superiors a les dels que s’hi oposen: Holanda (52%), Alemanya (62%), Àustria (74%) o Finlàndia (59%). Afegeixin-hi que els ajuts a empreses i ciutadans per mitigar la crisi, l’augment de la despesa en atur i l’enfonsament de la recaptació fiscal elevaran substancialment el dèficit (el 2020 i per a Espanya pot ser que arribi fàcilment al 7-8%), cosa que resultarà en un deute públic que aquest any pot ser que superi el 105% del PIB. 

És sobre aquest rerefons on cal ubicar el que es discuteix. El creixement del deute en principi comportarà un augment del risc del país, per la creixent possibilitat que, si l’economia entra en una recessió més profunda, part no es pugui pagar o s’hagi de reestructurar. És el que li va passar a Grècia en un parell d’ocasions entre 2010-2015. Als mercats, aquest risc més gran es reflectirà en vendes del deute menys solvent (el nostre) i compres del més sòlid (l’alemany), amb el consegüent augment de la prima de risc, dificultats per trobar compradors del nostre deute i, lògicament, augments en els tipus d’interès a pagar. ¿Resultat final? Creixents costos financers, amb totes les seves conseqüències negatives per a les finances de l’Estat, de les empreses i de les famílies.

Aquesta seqüència és la viscuda entre el 2010 i el 2012. Però no és la d’ara. Al contrari, el Tresor va emetre el 19 de març passat bons a 10 anys a un tipus d’interès del 0,751%, inferior al de l’anterior subhasta i, a més, amb una demanda compradora que triplicava l’oferta del Tresor. ¿Què explica aquesta paradoxa? Certament, no és la solvència espanyola la que força els interessos a la baixa. La raó última d’aquests tipus és la massiva intervenció del BCE dels últims anys que, després de les mesures adoptades fa pocs dies, s’incrementarà encara més. Perquè tinguin una idea justa del que ha passat: el desembre del 2019, el BCE acumulava en el seu balanç uns 350.000 milions de deute del Regne d’Espanya, compres que van elevar el seu preu i van fer caure els tipus d’interès. I, després de les últimes decisions, n’adquirirà uns 120.000 milions més d’aquí a final d’any. En suma, el desembre del 2020 el BCE serà propietari d’uns insòlits 470.000 milions de deute del país.

I aquí és on entra la solidaritat: si algun dels països de l’eurozona hagués de reestructurar el seu deute, les pèrdues que s’ocasionarien es distribuirien per separat entre els accionistes del BCE, amb la qual cosa prop del 30% serien absorbides per Alemanya. Això sí que és solidaritat, tot i que poc visible: el contribuent alemany, que s’oposaria a qualsevol eurobò, no mostra la mateixa duresa davant de la intervenció del BCE. 

Solidaritat europea, ¿sí o no? Fals debat. L’ajuda és allà, tot i que no la percebin així alemanys, espanyols o italians. Correspon als polítics, però, en particular a Espanya i Itàlia, explicar als ciutadans com es vehicula avui aquest recolzament. Plantejar aquesta qüestió centrant-la en els ‘coronabons’ no només és injust per als centreeuropeus, que comparteixen riscos al BCE, sinó que encoratja sentiments antieuropeus. Construir Europa implica, també, ser transparents sobre el que és la Unió i sobre quin és el seu suport efectiu. Aquesta Europa no és, potser la que alguns esperaven, però tampoc estem sols davant de l’epidèmia. L’ajuda del BCE per superar la crisi 2010-12, i també l’actual i el que s’endevina, ha sigut i és inestimable. No ens confonguem.