Detectar el virus

En l’actual situació d’emergència sanitària per la infecció del Covid-19 una de les dades essencials és disposar de procediments fiables per al diagnòstic de la malaltia. S’exploren evidentment els símptomes clínics però també és important disposar de mètodes per conèixer si realment es tracta d’una infecció pel SARS-Cov-2. Com que es tracta de la infecció per part d’un virus nou no es pot disposar de mètodes existents, sinó que cal desenvolupar-ne de nous. Això és el que s’ha fet a tota velocitat, però pel que sembla hi ha hagut casos en què la fiabilitat d’alguns tests no és l’esperada.

Com era d’esperar els primers resultats sobre la infecció han provingut de la Xina, on es va originar la malaltia. Ja a principis de gener es va publicar la identificació del virus i la seqüència del seu genoma, això és la informació genètica pròpia. Els coronavirus són virus d’ARN que contenen un petit nombre de gens que li permeten construir l’estructura que el conté i interferir amb la fisiologia de la cèl·lula que infecta per poder reproduir-se, reconstruir-se i així poder infectar un altre individu. Es va poder deduir la similitud d’aquest virus amb altres que van provocar infeccions anteriors com el SARS que va aparèixer a la Xina el 2003 o el MERS que va aparèixer a l’Aràbia Saudita el 2012. D’aquestes dades es pot tractar de treure conclusions sobre la manera com infecta, però sobretot són molt importants per proposar sistemes de diagnòstic.

Una mostra de mucositat

El primer sistema de diagnòstic que s’ha desenvolupat consisteix a detectar l’ARN del virus. Tenim actualment mètodes extremadament sensibles per detectar l’ADN que s’utilitzen en múltiples aplicacions, per exemple, en investigacions policials. El més utilitzat és una tècnica anomenada PCR que ha demostrat àmpliament la seva sensibilitat i que necessita identificar al genoma alguna regió que només existeixi al virus i per tant que la seva detecció sigui específica. El test consisteix a prendre una mostra de la mucositat del nas o la boca d’una persona, extreure’n l’ARN, convertir-lo en l’ADN i detectar-lo per PCR. Aquesta és la prova considerada com la més fiable i recomanada per l’Organització Mundial de la Salut. El problema que pot tenir és que necessita un instrument en què es procedeix a l’amplificació de l’ADN i tot això pot tardar unes hores i són relativament cars.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

També a partir de la seqüència del genoma s’han pogut desenvolupar els anomenats tests ràpids. Uns d’aquests també detecten el virus en mucositats. El que s’ha fet és desenvolupar anticossos contra una proteïna de la coberta del virus deduïda del genoma. Aquests anticossos permeten detectar aquesta proteïna. És un test ràpid semblant al que s’utilitza en els tests de l’embaràs, que es fa en menys d’una hora i no requereix instrumentació específica. Altres procediments que el que detecten són els anticossos que el virus ha produït en un pacient. Es fa a partir d’una prova de sang, per exemple del dit. Permet saber si la persona ha sigut infectada pel virus tot i que aquest ja no sigui present. Tenir tests fiables dels diferents tipus pot ser essencial per al disseny de polítiques de contenció sobretot a partir del moment en què la crisi hagi passat el seu màxim. Aquesta és una estratègia que han utilitzat diversos països, pel que sembla, amb èxit.

Capacitat de resposta

L’ús de les tècniques immunològiques és extens en algunes aplicacions, són sistemes ben provats i són relativament barats, però evidentment cal validar-los. I tot això cal produir-ho en massa. Estem parlant de milions de tests, la qual cosa no està a l’abast de gaires empreses. I en el procés pot passar que hi hagi problemes de qualitat en algun lot de test o que sigui possible que al mercat apareguin picardies que siguin difícils de detectar per autoritats poc preparades per a això. Tot això ens indica que els tests de diagnòstic s’han desenvolupat a gran velocitat però que la capacitat tecnològica i de producció la tenen els països de l’est d’Àsia. A Europa, i a Espanya, tenim tota la tecnologia, empreses de gran qualitat per fer-ho però sembla que no tenim la capacitat de resposta que tenen els països asiàtics. I, ho vulguem o no, la llarga cadena de responsabilitats acaba creant problemes. Entre els temes que haurem de decidir en el període posterior a la present infecció és si aquesta situació és la més adequada per protegir els nostres ciutadans.