Respiradors per avui, un respir per al demà

Estrany i inoblidable Ple en el Congrés el d’aquest dimecres, 25 de març del 2020. Per les formes: un reduïdíssim nombre de diputats a l’hemicicle, fins ben tard, mentre la resta va votar des de casa i d’altres que es van quedar a casa en quarantena, si no a l’hospital. El coronavirus assola una Espanya fràgil i seminua i no perdona els adjudicataris dels escons.

I en el fons també sessió plenària de màxima rellevància. I dramàtica: es va sotmetre a examen la pròrroga de l’estat d’alarma (decretar-la és cosa del Govern. Ampliar-la, del poder legislatiu) i es va posar la lupa en les mesures d’urgència que, a cop de decret, va adoptant l’Executiu central per intentar posar portes al que, en aquests moments, sembla un camp obert.

Alarmats tots, gairebé en estat d’excepció segons les paraules de Pablo Casado, almenys fins després de Setmana Santa, tots seguim l’actualitat i els comptadors oficials amb esgarrifances. Creuem els dits i somiem amb l’aparició de respiradors de sota de les pedres per multiplicar una esperança que anhelem, però que a estones de comprensible i humà desànim, se’ns resisteix. 

Una heroïcitat injusta

Cuidem els nostres malalts i fills mentre teletreballem la majoria, fins on ens és possible, i aplaudim a les vuit de la tarda per homenatjar tots aquells que, per desgràcia, exerceixen injustament d’herois. No de professionals, sinó d’herois, perquè intenten salvar-nos la vida arriscant la seva sense la protecció que cal. O patrullen els carrers, o cuiden els nostres majors, o empaqueten el nostre menjar, o dispensen els nostres medicaments.

O fan la seva jornada al seu lloc habitual de treball, malgrat la falta de mascaretes o guants, per pertànyer a un sector que, actualment, es considera imprescindible. O donen l’últim adeu, per imperatiu legal però amb màxim respecte i sense escapolir-se de la seva responsabilitat, als nostres, a aquells dels quals no podem acomiadar-nos i plorem en una dolorosíssima distància decretada i imprescindible per evitar el contagi. 

Contra les cordes

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

De tot això, d’una manera o d’una altra, es va parlar dimecres al Parlament amb cara de circumstàncies. Pedro Sánchez va demanar unitat nacional per guanyar temps. Per vèncer un virus que ens porta al límit i que amenaça amb mantenir el país, el continent i el món contra les cordes una bona temporada. Des de l’oposició, Pablo Casado li va donar el recolzament sol·licitat per ampliar l’estat d’alarma i li va recriminar, sense grans excessos, una lenta capacitat de reacció de costos sanitaris, socials i econòmics elevats, segons les seves conclusions. Va avisar que ja li passarà comptes per això però, ara per ara, el va instar a no defraudar els espanyols que estan a les seves mans.

El cap de l’Executiu es va comprometre a estudiar les nombroses propostes que els grups li han fet arribar. Algunes de bastant raonables, segons Sánchez. Bona actitud. Perquè va a pitjor i es necessiten centenars de cervells buscant solucions d’urgència. Avui apressen respiratoris, però també mesures encertades que frenin una ruïna global i ens permetin respirar quan el malson s’acabi.