31 març 2020

Anar al contingut

LA CLAU

Customers wait in line to buy water and other supplies, on fears that the coronavirus, COVID-19, will spread and force people to stay indoors, at a Costco in Burbank, California on March 6, 2020. - US lawmakers passed an emergency USD 8.3 billion spending bill to combat the coronavirus on Thursday as the number of cases surged in the country’s northwest and deaths reached 12. Since then the toll has risen to 12 and the virus has spread to at least 15 states -- the latest being Maryland adjacent to the nation’s capital Washington. (Photo by Robyn BECK / AFP)

ROBYN BECK (AFP)

Lliçons del paper higiènic

Joan Cañete Bayle

Si per por del virus acaparem paper higiènic, ¿podem entendre millor qui ho deixa tot i arrisca la vida per por de les bombes?

A Mória, el camp de refugiats més gran de la Unió Europea (UE), s’amunteguen unes 20.000 persones en un espai concebut per refugiar-ne 3.000.   Allà, mesures com rentar-se les mans amb sabó, mantenir una distància de metre i mig o la simple idea de confinament sonen a broma pesada. Organitzacions humanitàries internacionals han advertit que la vulnerabilitat de la població migrant davant del virus és extrema i que els camps de refugiats han de ser evacuats. A la franja de Gaza, el territori palestí que viu en permanent emergència des de fa anys a causa del bloqueig israelià i internacional, l’ONU alerta també d’una tragèdia en potència en un territori assetjat amb talls d’aigua i electricitat, escàs combustible i un sistema sanitari molt precari.

Lleixes buides

Veig les lleixes buides de paper higiènic als supermercats i penso que, estadísticament, algunes de les persones que els han acaparat han de ser partidàries de no oferir asil als qui fugen d’una guerra no ja sense paper higiènic, sinó tan sols amb el que cap en una motxilla. Mai havia pensat que contemplaria aquí escenes que vaig veure en guerres i en fronteres de països remots: hospitals de campanya, escassetat de material sanitari, l’Exèrcit extraient cadàvers abandonats de geriàtrics. Veig com s’atura en pocs dies el miracle diari que fa que les accions i decisions de moltes persones alhora permetin que, millor o pitjor, puguem menjar, vestir-nos, educar-nos, entretenir-nos, etcètera. Sabia, perquè l’he vist enfonsar-se en altres llocs, que aquest miracle és molt més fràgil del que sembla, però aquí, com tothom, donava per descomptada la seva fortalesa, la seva existència. Em vaig equivocar. Venen temps molt pitjors que estar tancats a casa.

Com Josep Martí Blanch, no crec que les crisis siguin una oportunitat, i soc escèptic que d’aquesta en sortirem més savis i humils. Però en contra del meu bon judici, sí que penso que m’agradaria que quan ens tornem a veure ens descobrim inoculats d’una mica d’empatia. Si per por del virus acaparem paper higiènic, ¿podem entendre millor qui ho deixa tot i arrisca la vida per por de les bombes?