01 d’abr 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Dol col·lectiu

Ted S. Warren (AP)

Dol col·lectiu

Emma Riverola

Fins i tot ens hem permès el luxe de menysprear la medicina tradicional. S'han consumit tota mena de bestieses alternatives amb evidència científica nul·la. I aquí hi ha els antivacunes, l'egoisme elevat a l'infinit

L’estupor ha donat pas a l’angoixa. A les xifres del contagi ja podem posar-los noms propis, pròxims. Els que més pateixen l’envit són l’única generació viva que sí que sap de què van les epidèmies. Són els que van viure un món sense penicil·lina o la ‘grip asiàtica’ del 57. La sida va ser el cop que, de nou, va elevar la por de la malaltia. Però els avenços mèdics la van allunyar de la sentència de mort. I la prevenció funciona. Ens havíem acostumat a viure la malaltia d’una manera particular. Un càncer, un infart, un ictus... Fins i tot ens hem permès el luxe de menysprear la medicina tradicional. S’han consumit tota mena de bestieses alternatives amb evidència científica nul·la. I aquí hi ha els antivacunes, l’egoisme elevat a l’infinit.

S’aixequen hospitals de campanya i la por s’estén com un símptoma més. És una por col·lectiva, com la malaltia. També la recuperació deurà ser-ho. I no només l’econòmica. Un dol, un consol col·lectiu serà obligat. El món de demà també dependrà de com es gestionin les emocions. Ja es lliura un combat entre la solidaritat i l’egoisme.