Les cases dels famosos

Aquests dies he recordat un programa que fa anys feien a TV-3: ‘La casa dels famosos’, del malaguanyat Julià Peiró. Les mesures de confinament de la població pel coronavirus, combinades amb la necessitat d’informar per part de les cadenes de tele, han fet popular un format que fins ara era ‘amateur’: la conversa per Skype. Així, veiem sovint entrevistes amb polítics, metges, analistes o especialistes en pandèmies, i ens els mostren a casa seva, o en el lloc que hagin triat per fer la videoconferència. El recurs de la gravació casolana s’ha traslladat ràpidament a les xarxes socials, i de sobte han sortit esportistes, tertulians i altres ‘celebrities’ que, potser amb mono de notorietat pública, envien missatges d’ànim a la població.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Com que sé que puc fer dues coses alhora, quan els veig i els escolto, sempre em fixo en el decorat que hi ha darrere. Potser és una mania d’una altra època: quan les revistes del cor i els suplements dominicals feien reportatges de les cases de famosos, m’agradava agafar una lupa i espiar els fons de les fotos, sobretot, les biblioteques de gent com ara Luis del Olmo, Mari Cruz Soriano, Camilo Sesto. ¡Quantes enciclopèdies Espasa per aparentar, quantes edicions del ‘Quixot’ amb enquadernació de polipell!

Avui dia, com a mínim, sembla que el gust s’ha estabilitzat, per bé o per mal. En els vídeos gravats a casa per a Twitter, de vegades sobresurt l’opulència del lloc, mostrada sense adonar-se’n, amb jardins i piscines, cuines de xef o sales d’estar amb sofàs increïblement flonjos. Per sort també hi ha qui sap trobar un racó neutre de la casa, o situar-se davant una biblioteca esplèndida. Una altra cosa són les intervencions per Skype, que solen fer-se en despatxos, que poden ser molt tristos i desangelats, sobretot si el protagonista no és autònom i treballa habitualment en una altra oficina. Hem vist –i més que en veurem– oficines que, de fet, són habitacions dels mals endreços, amb prestatges d’Ikea, pòsters vells, carpetes amb els apunts de la universitat, i aquella figureta encantonada que era un record del viatge de noces. Una metàfora perfecta d’aquest temps que sembla aturat.