Solitud

Tinc el meu company de les ‘Dues mirades’ d’EL PERIÓDICO confinat a casa seva. Que no s’escampi el pànic, Fonalleras està bé. Però un familiar seu, ja feliçment recuperat, va donar positiu de coronavirus. M’alegra que hagi superat el seu impuls de tirar-se pel balcó. O per la finestra. Més encara, que no hagi perdut el seu sentit de l’humor. Si han vist la web del diari l’hauran vist allà, amb la seva màscara, l’uniforme de rebre les visites que, misericordioses, s’acosten a la seva porta per deixar-li avituallament.

Qui més, qui menys, tots perdrem alguna cosa en aquesta crisi. De sobte, cobra una especial rellevància la paraula ‘solitud’. Dramàtica quan és un malalt ingressat en un hospital o una persona gran en un geriàtric a qui no es pot visitar. També, de sobte, les urgències polítiques, aquestes desavinences que semblaven tan fonamentals en les nostres vides, aquestes a les quals hem dedicat tantes hores, tantes discussions, es van allunyant de la nostra ment. Fa anys que cavem trinxeres ideològiques i ara temem, amb raó, la solitud imposada. Curiosa lliçó d’aquest maleït virus microscòpic.