28 maig 2020

Anar al contingut

El drama de la immigració

Una pregunta incòmoda

Una pregunta incòmoda

Jorge Dezcallar

Si a Europa vinguessin de cop un milió de refugiats sortiríem a un per cada 440 europeus. Aquí la qüestió és: ¿podem o volem?

Europa s’enfronta a una altra crisi migratòria a la frontera grecoturca que ens agafa igual de desprevinguts i dividits que el 2015. No hem après res, no hem fet els deures, no tenim una política migratòria i ara ho tornarem a pagar. En l’època de Jesucrist la població mundial era de 200 milions de persones i només assolim els 1.000 milions el 1800. Des d’aleshores, el creixement es va disparar amb la industrialització i les vacunes fins a arribar als 2.500 milions el 1950.

Qualsevol que llegeixi aquestes línies i avui tingui més de 42 anys ha vist duplicar-se la població mundial durant la seva vida. Avui ja som 7.600 milions i s’esperen uns 2.000 milions de persones més en els pròxims 30 anys, dels quals 1.300 naixeran a l’Àfrica, que serà el continent de les grans oportunitats i dels grans problemes perquè serà molt difícil aconseguir un creixement capaç de donar menjar i ocupació a, per exemple, un milió més d’egipcis per any.

Em temo que les grans migracions només estan començant. El 97% del nostre ADN és igual que el d’un ximpanzé i les diferències entre races humanes són genèticament insignificants, de manera que tots som iguals, blancs, negres i grocs, tot i que no ho sembli si un atén a les notícies que parlen de murs a la frontera entre els EUA i Mèxic, o de filats entre Grècia i Turquia (i entre Espanya i el Marroc), mentre que el rebuig dels immigrants ha sigut un dels factors principals que han portat aigua al molí del ‘brexit’ i alimenten avui Salvini a Itàlia, Orban a Hongria, Le Pen a França i partits com Vox o Alternativa per Alemanya.

Els més desfavorits

Darrere d’aquest rebuig hi ha por a la pèrdua de llocs de treball, a la competència per recursos sempre escassos en sanitat o educació, o al que es percep com a agressió cultural i amenaça un estil de vida. I són precisament els segments socials més desfavorits els que amb més força senten aquest rebuig perquè competeixen directament amb els nouvinguts. Les seves raons mereixen ser escoltades, perquè són gent que es troba entre un sistema polític que els predica igualtat i una realitat econòmica que promou la desigualtat, mentre veuen esfondrar-se tot un sistema de certeses que creien indestructible.

Davant aquesta realitat n’hi ha una altra que és doble, que mereix tractament diferent i que també ha de considerar-se: la dels qui fugen d’una pobresa sense futur i busquen una vida millor (el nombre de la qual augmentarà amb el creixement demogràfic i el canvi climàtic), i la d’aquells que proven d’escapar-se del genocidi com els rohingyes de Myanmar, o que fugen de guerres on els afortunats ho han perdut tot menys la vida. Nens que creixen entre el fragor de les bombes i l’acre olor de pólvora, i adults que viuen en caus entre la runa del que va ser una llar. I que ni troben menjar durant el dia ni poden agafar el son durant la nit.

A Espanya hem produït els dos tipus: l’emigració econòmica cap a l’Argentina o Veneçuela de principis del segle XX que fugia de la fam, o cap a Alemanya als anys 70 a la recerca de feina, i també hem viscut la derrota i la fugida cap a Mèxic, o travessant el Pirineu nevat amb només el que es duia a sobre cap a la incertesa d’un camp de concentració a França. Convé no oblidar-ho ja que no fa tant temps.

Valors democràtics

Aquestes dues categories, els emigrants econòmics i els refugiats, exigeixen ser tractades de forma diferent: els Estats tenen el dret –i el deure– de defensar-se i de protegir els seus ciutadans perquè no hi ha societat de benestar que aguanti fronteres obertes, però, d’altra banda, també han de ser conseqüents amb els valors democràtics que els inspiren i amb els compromisos internacionals que han firmat com la Convenció de Ginebra de 1951 i el Protocol de 1967 sobre l’Estatut dels Refugiats, l’article 78 del Tractat de la UE sobre el Dret d’Asil, el Conveni Europeu de Drets Humans, etcètera.

Navegar entre aquestes exigències contraposades no és gens fàcil, i ho veiem en les anomenades «devolucions en calent» a Ceuta o a les pasteres que miraven d’arribar a les platges de la Itàlia de Salvini. O quan el 2015 van arribar un milió de refugiats a Europa i no vam saber com reaccionar (tret de Merkel), en una situació que sembla voler repetir-se ara.

Contrapartides

Turquia té 3,7 milions de refugiats sirians i Europa li dona 6.000 milions d’euros perquè no vinguin. A empentes i rodolons el sistema ha funcionat fins que l’actual ofensiva siriana contra l’últim enclavament rebel d’Idlib amenaça amb una altra onada de refugiats i Ankara no està contenta. No ho està amb una UE que la rebutja com a membre, ni ho està amb el que percep com a falta de solidaritat amb socis de l’OTAN que no recolzen la seva política a Síria. I ens fa xantatge demanant més diners a canvi de contenir els refugiats dins de les seves fronteres, mentre Brussel·les envia reforços a Grècia per «defensar» la que Ursula von der Leyen ha anomenat la «frontera d’Europa».

Hi ha morts i la situació humanitària és desesperada. El Líban acull un refugiat per cada tres habitants (i està com està, tot i que no només per això) i Jordània 1 per cada 10 habitants. Si a Europa vinguessin de cop un milió de refugiats sortiríem a un per cada 440 europeus. Aquí la pregunta és ¿podem o volem?