¿Un acord de pau o una rendició?
EUA ha firmat la pau amb els talibans davant la impossibilitat de guanyar la guerra a l'Afganistan
dohaok
Els Estats Units han firmat un acord de pau amb els talibans que no portarà forçosament la pau al torturat Afganistan. Això pot tardar encara perquè depèn del pacte al qual arribaran a partir d’ara, en unes difícils negociacions, el Govern afganès i els talibans, un moviment islasmista radical a què l’acord de Doha ha donat una legitimitat internacional que mai abans ha tingut.
El que l’Administració de Donald Trump ha fet a Doha és pactar amb els talibans la sortida de les seves tropes de l’Afganistan, després de 19 anys d’una guerra sagnant que ha vist que mai podrà guanyar, que ha devastat el país i causat la mort d’entre 32.000 i 60.000 civils afganesos, segons l’ONU, i de més de 1.900 militars nord-americans. Lluny de ser derrotats i malgrat les notables pèrdues patides durant aquest llarguíssim i acarnissat conflicte, els talibans controlen o disputen actualment al Govern afganès gairebé la meitat del territori, quasi tot zones rurals, mentre que se’ls escapen les grans ciutats.
L’anomenen acord de pau, però ben bé podrien dir-li capitulació o rendició perquè els Estats Units van entrar en guerra a l’Afganistan per acabar amb els talibans quan aquests, després dels terribles atemptats de l’11-S, es van negar a entregar Ossama bin Laden. La coalició internacional que va forjar el president George Bush va aconseguir fer-los fora del poder, però no acabar amb la seva influència. En 19 anys d’ocupació del país tampoc ha pogut posar fi ni a les seves accions de guerrilla ni als seus atemptats devastadors. Els talibans no han renunciat a la violència i es considera un mèrit que hagin acceptat reduir-la.
Un règim atroç
Ara se’ls reconeix com a interlocutors i se’ls reforça a l’hora de dissenyar el futur del país, oblidant el que va representar aquest règim atroç durant els cinc anys en què va estar al capdavant de l’«emirat islàmic de l’Afganistan» (1996-2001) i va aplicar la versió més brutal de la xaria o llei islàmica: dones privades de qualsevol dret fonamental (escolaritzar-se o treballar, per exemple), homes obligats a dur barba, música prohibida, lapidacions, amputacions, execucions públiques...
Robert Malley, president de l’International Crisis Group, comentava ahir sobre aquesta pau que «cap acord és perfecte». I tot i que això és tan cert com que moltes vegades cal negociar amb l’enemic per avançar, haver de pactar amb els que violen els drets més fonamentals té més regust de fracàs que de cap altra cosa.
