Per què cal explicar el franquisme

Han transcorregut 50 anys d’esdeveniments que van canviar Espanya per sempre. La setmana passada, EL PERIÓDICO va anunciar una sèrie sobre el 50è aniversari de la mort de Franco que arrencava amb un record del periodista Juan José Fernández als afusellaments de cinc reus d’ETA i el FRAP el 27 de setembre de 1975, unes execucions amb què la dictadura enfilava la recta final. Eren aquells els últims espeternecs d’un règim que moria matant. En un multimèdia, Daniel García Sastre repassava el negre historial de la pena de mort sota la dictadura. També recordava Jose Rico aquesta setmana que, el dia 1 d’octubre de fa 50 anys, el dictador vivia el seu últim bany de masses a la plaça d’Oriente. Moriria 50 dies més tard, el 20 de novembre, al llit, després d’una llarga agonia que va estar envoltada de secretisme i que va mantenir Espanya en la incertesa durant mesos.  

Poques persones avui a Espanya poden recordar aquests fets que sí mereixen el qualificatiu d’històrics amb majúscules, ara que s’abusa tant del terme. Només al voltant d’un 40% de l’actual població espanyola havia nascut el dia que va morir Franco, i d’aquesta proporció, només un 20% té més de 65 anys i tenia llavors més de 15 i ple coneixement de la transcendència del moment en aquella tardor del 1975. El restant 60% dels espanyols ja van néixer en democràcia.  

Petjada en la memòria col·lectiva

Mig segle després de la mort del dictador, és moment de recordar aquella etapa crucial de la història d’Espanya que tants no van viure, però que mereix ser coneguda i explicada. Molts dels esdeveniments d’aquells anys van deixar una profunda empremta en la memòria col·lectiva i són imprescindibles per explicar no només el passat, sinó també el present.

Això és el que, des de la setmana passada i fins a finals de novembre –coincidint amb la mort del dictador i la proclamació i coronació de Joan Carles de Borbó com a Rei d’Espanya–, mirarà de fer EL PERIÓDICO en la seva pàgina web i en paper en el suplement ENTENDRE-HI MÉS. Entendre, sobretot, que es pot ser d’esquerres o de dretes, conservador o progressista, però que la justícia, la llibertat i la separació de poders són conquestes massa preuades per ser dilapidades. Entendre per defensar, en definitiva, la democràcia.

El blanqueig de la dictadura

Amb les forces d’extrema dreta i populistes en auge i en un món ple de pors i incerteses davant nous i desconeguts reptes, el blanqueig de la dictadura està avui de moda. A Catalunya, un estudi recent manifestava que el 36,4% dels homes d’entre 18 i 24 anys no rebutgen de ple la idea que es pugui instaurar una dictadura. Un discurs que horroritza les generacions que van patir la censura i la repressió, i fins i tot l’exili, que al carrer i moltes vegades en la clandestinitat van lluitar per laconquesta de drets i llibertats bàsiques. 

Potser part d’aquest blanquejament té a veure amb la ignorància. El 2022, un estudi fet en centres públics i privats de diferents ciutats espanyoles va revelar que els joves espanyols mostren un grau de coneixement molt més elevat sobre l’Holocaust que sobre la repressió franquista, per exemple. Analitzar que s’ensenya en escoles i instituts i com es tracta en els llibres de text la història contemporània d’Espanya és necessari.

En les pròximes setmanes volem explicar què va ser el franquisme a aquestes generacions que no el van viure i que desconeixen com van afectar la vida de tantes persones els 36 anys de la dictadura d’un home que va acumular tots els poders, va negar la llibertat de premsa i d’expressió, va enviar milers de compatriotes a l’exili i a la presó, va reprimir els seus opositors, va signar milers de penes de mort, va castigar els homosexuals i va relegar les dones a l’àmbit domèstic, privant-les de molts dels drets que sí que tenien els homes.

Tota la redacció

Tots aquests aspectes són els que tractarem en l’edició digital i en el suplement ENTENDRE-HI MÉS en els seus pròxims números, i per fer-ho comptarem amb la col·laboració de tota la redacció d’EL PERIÓDICO. L’objectiu és abordar aquest passat des de tots els àmbits, no només el polític, sinó també el social, cultural, econòmic, internacional i fins i tot l’esportiu, per oferir la imatge més completa de gairebé quatre dècades que van anar des de la penosa postguerra –anys d’autarquia, fam, misèria, venjança i humiliació dels vençuts– fins al desenvolupament econòmic assolit en els 70 amb mesures liberalitzadores, però sense cap obertura política.

Aquesta cobertura especial va arrencar el dissabte 27 de setembre coincidint amb l’afusellament dels últims cinc reus del franquisme, recordant les circumstàncies dels consells de guerra que van dictar aquelles execucions. L’efemèride va anar acompanyada d’un ampli reportatge multimèdia sobre la pena de mort sota la dictadura i un record de l’última vegada que l’home que es feia anomenar cabdill va ser vist en públic abans de morir: l’1 d’octubre del 1975 a la plaça d’Oriente, on gaudia dels seus banys de masses.

Notícies relacionades

No tornarà a passar fins al 2114: Aquest eclipsi solar ens deixarà a les fosques, i no te’l pots perdre

L’Audiència Nacional demana a una dotzena de bancs informació sobre l’expresidenta d’Adif i l’exdirector de Carreteres

Avui ens aturem a explicar com era aquella Espanya del 1975 que va enterrar el dictador, un viatge en el temps a un altre país molt diferent del que és avui. No hi podia faltar una guia per endinsar-se en el vocabulari de l’època, un argot que molt pocs coneixeran, però que durant gairebé 40 anys va ser el pa de cada dia. ¿Qui era el ‘cuñadísimo’? ¿Què era el Pardo? ¿I el Movimiento?

El consens de la transició

Hi haurà també entrevistes a diferents protagonistes, estudiosos i testimonis de l’època. També es recordarà com va ser la transició a la democràcia, que, si bé pot ser que no fos perfecta, sí que va ser exemplar per la seva capacitat de generar consensos entre forces polítiques que eren en els antípodes ideològics i que van fer gala d’un gran sentit d’estat, cosa que avui dia, en un escenari de tanta polarització, sembla inabastable. No és exagerat dir que el 1975 les forces polítiques van estar més unides a l’hora d’enterrar el franquisme que avui a l’hora de revisar aquell període que a través d’aquestes pàgines tractarem de recordar amb honestedat per, sobretot, posar en relleu la democràcia.