12 jul 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Catàstrofes

Catàstrofes

Milena Busquets

Al marge de la gravetat del cas, el coronavirus resulta interessant com a fenomen realment global i sense fronteres, unificador per dir-ho d'alguna manera

La meva mare, com que tenia un pare metge i ateu, només creia en la ciència. Malgrat això, quan algú que tenia un refredat es disculpava per no fer-li els dos petons de rigor, al·legant que no volia encomanar-la, exclamava: «¡Jo no crec en el contagi! I menys per un petó a la galta». I immediatament apuntava la persona en qüestió a la llista (llarga, no vull ni pensar com seria ara) dels cursis, els llepafils i els beneits.

S’ha de tenir en compte que la meva mare (nascuda el 36) era d’una generació que les havia vist de tots colors i que, en certa manera, considerava que la malaltia era una debilitat (gairebé un caprici) i la fortalesa i el caràcter l’únic important.

Els meus fills, en canvi, veuen la llunyaníssima possibilitat d’un contagi i/o una quarantena a causa del coronavirus com una aventura. El petit (que m’envia un missatge –entre circumspecte i excitat– cada vegada que detecten un nou cas) perquè així no hauria d’anar a l’escola; el gran perquè és una cosa tribal i misantropa i la idea de no haver de trepitjar el carrer durant quaranta dies no l’incomoda en absolut.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Potser jo sigui una mica insensata, però malgrat les morts que ja ha causat (pel que sembla, segons els experts, menys de les que provoca una grip normal i corrent) i que òbviament lamento moltíssim, en aquest moment sento més curiositat que preocupació.

Al marge de la gravetat del cas, el coronavirus resulta interessant com a fenomen realment global i sense fronteres, unificador per dir-ho d’alguna manera. En aquesta època de judicis inapel·lables, de víctimes i botxins iracunds, de mentides i de sentències, qualsevol cosa (fins i tot una malaltia) que ens recordi, de tant en tant, que tots som un i el mateix, em sembla alliçonador.

Un dels meus llibres favorits de la infància es deia ‘Una feliz catástrofe’. Comptava la història d’una família de ratolins convencional, el pare oficinista, la mare mestressa de casa i quatre o cinc fills el pis dels quals un dia patia una inundació, cosa que les obligava a traslladar-se a les tronades golfes de l’àtic després d’haver-ho perdut tot.

Allà hi descobrien un món nou i s’assignaven nous rols: la mare es convertia en una intrèpida aventurera mentre l’avorrit marit descobria les alegries de la cuina i els ratolins inventaven jocs fabulosos.

Jo, com tots els nens, somiava que una feliç catàstrofe ho vingués a desbaratar tot, ens obligués a anar a viure a unes golfes plenes de tresors i a dormir tots junts en un gran llit cobert amb mantes de colors.

Tant la meva mare com els meus fills es van enfrontar i s’enfronten al món sense por. Malgrat tot, considero que és una sort.

Temes: Coronavirus