No és una taula, és una multitud

L’independentisme català s’ha passat sis o set anys reclamant diàleg al Govern d’Espanya, que, en l’etapa de Mariano Rajoy, es va negar a qualsevol negociació perquè ell no parlaria de la unitat d’Espanya ni de la sobirania nacional, que és del que volien tractar els independentistes. El resultat va ser l’estancament, la violació de les lleis –Constitució i Estatut–, la DUI, l’aplicació del 155, les querelles, la presó, el judici i les condemnes. Després de la moció de censura, Pedro Sánchez va posar en marxa la política de desinflamació, que va arribar fins a la cimera de Pedralbes, en la qual es va reconèixer per primera vegada en un comunicat conjunt l’existència d’un «conflicte polític», però tot es va frustrar perquè ERC va presentar una esmena a la totalitat dels Pressupostos, cosa que va obligar a convocar les eleccions el 28-A i, després de sis mesos de bloqueig, va tornar a les urnes el 10-N. ERC va ser, de nou, decisiva.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Sánchez va salvar la investidura després d’acceptar una taula de diàleg entre el seu Govern i el de la Generalitat. Aquesta taula és la que es reuneix aquesta tarda. Però des del Govern, que tant reclamava el diàleg, tot han sigut obstacles. Primer, la data. El PSOE i ERC es van posar d’acord a anunciar-ne una, el 24 de febrer, per veure si Quim Torra deixava d’enredar amb el mediador. Torra va contestar que aquell dia tenia coses privades a fer i va proposar cinc dates en una carta a Sánchez plena de retrets i en la qual fixava ja la seva ordre del dia: «Dret d’autodeterminació, final de la repressió, amnistia i reparació», mediador internacional i «reconeixement de totes les parts en conflicte, incloent-hi presó i exili». Sánchez va acceptar el 26, però Torra no va designar encara els components de la taula. Finalment, dilluns va nomenar vuit membres, cosa que va obligar Sánchez a afegir-ne dos més als sis que ja havia triat, tots ministres. En la representació del Govern, no obstant, a part de Torra i del vicepresident, Pere Aragonés, només dos són membres del Consell Executiu: Jordi Puigneró i Alfred Bosch. La resta, no: Elsa Artadi, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per JxCat; Josep Rius, excap de gabinet de Carles Puigdemont; Marta Vilalta, portaveu d’ERC, i Josep Maria Jové, d’ERC, autor de l’agenda Moleskine del procés. Tant temps demanant una taula de governs per acabar en una taula mixta. Això sense oblidar que Torra hauria inclòs Puigdemont, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, com quan Catalunya va estar mesos sense Govern perquè volia «restituir» els consellers destituïts pel 155, fugits o empresonats.

Amb aquests antecedents, les possibilitats d’èxit són mínimes. No obstant, que la taula es reuneixi, malgrat la multitud que la integra, és positiu. Sánchez se l’acusa a Madrid tant de vendre’s als independentistes com de fer-ho perquè no té més remei. És possible que la segona acusació sigui certa, però també ho és que potser Sánchez vulgui intentar d’una vegada abordar de debò, ja que no resoldre ara per ara, el problema territorial espanyol en general i el de Catalunya en particular. Mereix per això un marge de confiança.