12 d’ag 2020

Anar al contingut

Dret social a debat

 

ACN / POL SOLÂ

Eutanàsia i dictadura moral

Josep Oliver Alonso

El catolicisme polític ha aconseguit imposar, almenys fins avui, com s'ha de morir a milions de ciutadans que no comparteixen els seus valors

El dimarts 11 de febrer va entrar al Congrés, per tercera vegada en els últims anys, una nova proposta de llei per regular l’eutanàsia. I, amb la seva presentació, han tornat dimonis familiars sempre presents: les passions s’han incendiat tant que s’ha arribat a criminalitzar la iniciativa, qualificant-la de mecanisme ocult per reduir la despesa mèdica. Si aquest comentari no fos tan repugnant, fins i tot mereixeria resposta. Però no és el cas.

Sí, en canvi, exigeixen debat altres raons de més substància, i sovint ocultes, dels que s’hi oposen. En particular, les de l’Església catòlica i dels partits polítics que hi estan vinculats; perquè, tot i que el catolicisme ja no domina socialment, continua tenint un poder polític no menor. I per això em referiré a alguns aspectes implícits en el seu argumentari.

El quid de la qüestió és la seva oposició a un marc legal que permeti decidir quan i com volen morir persones amb malalties incurables i sofriments inevitables (físics i psicològics, personals i familiars), comptant amb tots els controls mèdics i l’assessorament legal precisos per evitar usos inadequats de la llei. Per descomptat que la seva mera existència no obliga ningú. Tot i que si l’Estat no pot prendre aquesta decisió, ningú hauria de poder fer-ho. Però el catolicisme polític sí que ho ha aconseguit, almenys fins avui, imposant com s’ha de morir a milions de ciutadans que no comparteixen els seus valors.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per descomptat, no és la primera vegada que això passa. En els últims 40 anys ho vam veure primer amb el divorcidesprés amb l’avortament i, més tard, amb el matrimoni homosexual. I, tot i que a cap article de les lleis que es van aprovar s’establia l’obligatorietat de divorciar-se, avortar o contreure matrimoni amb persones del mateix sexe, la jerarquia catòlica va aconseguir forçar-nos a seguir, durant molts anys, el seu dictat moral. I el mateix passa avui amb l’eutanàsia: en cas d’aprovar-se la llei, a ningú se li exigirà que la practiqui. Però sí que es permetria per a aquells que, amb els informes adequats que donessin raó de la seva capacitat de raciocini, així ho decidissin.

¿Com s’hauria d’interpretar que les creences d’uns quants s’imposin a la col·lectivitat? Doncs com el que és: pura intolerància o, en el pitjor dels casos, dictadura. I aquest és el veritable debat que amaga el de l’eutanàsia: llibertat versus dictadura moral. És a dir, confrontació entre una visió autoritària, segons la qual uns quants il·lustrats han de decidir el que convé al conjunt, i la democràtica, en la qual, al posar al frontispici de l’edifici social la igualtat entre tots, prioritza la decisió individual.

Concepcions morals

De fet, sota l’oposició a l’eutanàsia ha tornat una vegada més aquesta caduca visió dels ciutadans com a súbdits necessitats de direcció moral. Es tracta d’una actitud que, certament, ens remunta a temps passats, en els quals l’actuació de l’Església catòlica i els governs franquistes van anar de la mà. Això no era casual, ni ho va ser a Espanya ni en altres països on va passar una cosa semblant. En tots aquests casos sempre emergia, i emergeix, aquesta elit governant masculina que imposa la seva visió del que està bé i el que està malament: avalat per la força repressora de l’Estat en certs moments històrics i en el seu propi poder polític en d’altres. Culturalment, es tracta d’una concepció similar a la pregonada pels règims totalitaris per justificar la seva existència. En els dos casos, valors profundament antidemocràtics: els que controlen el país decideixen sobre el que ens convé.

Aquest és el nucli del debat. No es tracta del patiment d’aquells que ja no tenen esperances i només els esperen agonies impossibles d’imaginar. Es tracta del poder. Del poder per imposar la seva concepció moral al conjunt de la societat. I allà, el catolicisme es regira amb dents i ungles. La ‘kulturkampf’ del canceller Bismark a Alemanya, els conflictes de l’Estat francès amb el catolicisme i l’expulsió dels jesuïtes de tants països formen part d’aquesta mísera història.

Per descomptat que l’Església catòlica, i els partits que li donen suport, tenen libèrrima capacitat per demanar als seus seguidors que no practiquin l’eutanàsia. Però de la mateixa manera que defensem la seva llibertat, exigim que no intervinguin en les decisions d’aquells que no els reconeixem cap autoritat moral.

Eutanàsia, ¿sí o no? Aquest és un fals debat. El que realment és subjacent és el de la llibertat. Llibertat individual en qüestions morals, ¿sí o no?