07 d’abr 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Ensenyar-se

RICARD CUGAT

L'exhibició, que a vegades és innocent i a vegades maligna, esdevé de cop pornografia quan es traspassen uns límits

Hi ha gent que vol compartir les seves experiències amb la resta del món. Necessiten (necessitem: confesso que també ho he fet) ensenyar quin concert van anar a veure, quina excursió van fer, de quina celebració van gaudir. Hi ha moltes raons justifiquen la necessitat de l’exhibició. Demostrar la felicitat: per fer-ne ostentació, perquè els altres sàpiguen què s’han perdut, simplement per certificar que estan vius i que la vida ens aporta, de tant en tant, moments pletòrics. O perquè quedi constància d’on han anat  o per impressionar al món en general o, en concret, a un individu en particular perquè prengui nota de la seva absència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tanmateix, l’exhibició, que a vegades és innocent i a vegades maligna, esdevé de cop pornografia quan es traspassen uns límits. Aquests dies, he vist fotografies de persones que donen la mà a moribunds, persones que ensenyen els últims instants d’un familiar difunt. Compartir l’alegria i, també, mostrar el dolor. ¿DSe debó que cal fer això? ¿Hi busquen un consol o la constatació que és més important qui vetlla el mort que no pas el mort? Cada dia admiro més la discreció de qui s’arrecera en el palau de la seva intransferible intimitat.