Lliçons electorals irlandeses

Els resultats de les eleccions legislatives a Irlanda, el 8 de febrer, amb la victòria en el vot popular del fins fa poc minoritari partit esquerrà Sinn Féin (24,5%), permeten extreure algunes lliçons europees. Primer, els resultats evidencien un descontentament persistent per la vivenda, la desigualtat, els serveis públics i les dificultats quotidianes d’un percentatge elevat de la població, que no rep una resposta efectiva dels partits que governen. Les dues principals qüestions que van decidir el vot dels irlandesos van ser les greus deficiències de la sanitat pública i els preus inassequibles de la vivenda, segons els sondejos. Al contrari, només l’1% dels votants van afirmar que el ‘brexit’ o la immigració fossin el problema més important.

El preu inassequible de llogar o comprar una vivenda a les grans ciutats de la Unió Europea (UE), especialment per als joves, és una bomba de rellotgeria política que pot desestabilitzar la UE, ja que genera un profund descontentament que alimenta el vot de protesta. L’escalada de preus de la vivenda, que no té cap relació amb els ingressos de la majoria de la població, és afavorida per l’especulació immobiliària de fons financers que busquen altes rendibilitats, com Blackstone i les espanyoles Socimi (Societats Cotitzades Anònimes d’Inversió en el Mercat Immobiliari). Les autoritats han agreujat el problema amb poca inversió en vivenda i la desregulació d’un bé social que per les seves característiques no es pot tractar com si fos una mera mercaderia.

Aquest descontentament social no desapareix automàticament amb un creixement econòmic elevat i un nivell d’atur baix, tal com mostra Irlanda –el producte interior brut (PIB) va créixer un 5,6% el 2019 i al desembre la taxa d’atur se situava en el 4,8%–, sinó que està directament relacionat amb la desigualtat, el repartiment de la riquesa i la distribució de la despesa pública. «¿Si l’economia va tan bé per què la gent comuna no ho nota? ¿Qui se’n beneficia?», preguntava, durant la campanya, la líder del Sinn Féin, Mary Lou McDonald, en una pregunta extrapolable a altres països de la desigualitària UE actual.

Miratge comptable

Les taxes de creixement econòmic irlandeses són, a més, il·lusòries, ja que no responen només a l’activitat realitzada al país, sinó també als ingressos de les activitats de nombroses multinacionals per tota la UE que es comptabilitzen a Irlanda per eludir el pagament d’impostos. Això crea un miratge comptable de riquesa nacional fictícia i d’augments irreals del PIB anual, com el 25,2% comptabilitzat el 2015, segons Eurostat.

Segon, el resultat irlandès reflecteix una forta demanda de canvi en el contingut de la política i en la manera de fer política. En les eleccions del 2007, el Sinn Féin va aconseguir només quatre escons, mentre que ara en té 37, i no n’ha aconseguit més perquè va presentar un número limitat de candidats. El Sinn Féin va ser el partit més popular entre la població inferior a 65 anys i el preferit per un terç de la població fins a 35 anys, segons els sondejos. El Sinn Féin, els Verds i els altres partits de l’esquerra van sumar el 42% del vot popular en els comicis, el mateix que la suma dels dos partits conservadors tradicionals, el Fianna Fáil i el Fine Gael.

El Sinn Féin s’ha transformat des de la crisi financera del 2008 en el partit antiausteritat, en què les propostes sobre vivenda, sanitat, transport i serveis públics han adquirit un protagonisme més immediat que la seva tradicional agenda nacionalista de reunificar l’illa. El Sinn Féin, per exemple, va prometre destinar 6.500 milions d’euros a construir 100.000 vivendes en els pròxims anys.

Final al bipartidisme

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I tercer, la victòria del Sinn Féin ha posat fi al bipartidisme i a l’hegemonia alternant del Fianna Fáil i el Fine Gael, que han dominat els governs irlandesos des de la independència del país. Amb això, Irlanda s’afegeix a la tendència dominant a la UE cap a una dispersió més gran del vot, uns parlaments molt fragmentats i la necessitat de coalicions àmplies per governar.

La fragmentació del vot i la polarització cada vegada més gran dels partits es tradueix a la UE en inestabilitat política, enfocaments curtterministes i primacia dels plantejaments nacionals sobre els europeus. Això es visualitza en repeticions electorals freqüents (Espanya, Àustria, Eslovènia), governs fràgils de coalició (Espanya, Finlàndia, Itàlia, la República Txeca, Suècia), vots de censura (Finlàndia, Holanda, la República Txeca, Romania) i llargs mesos de negociació per formar un Govern (Espanya, Alemanya, Holanda, Àustria, Suècia), que a Bèlgica ja són més de vuit des de les eleccions del maig del 2019.