VIOLÈNCIA MASCLISTA

¿El violador ets tu?

L'Estat ofereix un camp abonat per al feminicidi, si no dona prou garanties a les dones i si no impulsa condicions de seguretat i igualtat en l'espai públic, a la llar o a la feina

Es llegeix en minuts
¿El violador ets tu?

¿El violador ets tu? Segons Las Tesis –grup de quatre dones de Valparaíso, que estaven treballant textos feministes per portar-los al camp de l’art i la ‘performance’– sí. I així ho han anat repetint dones del món sencer mentre replicaven la ‘performance’ que aquest grup va idear per ser representat el dia contra la violència cap a les dones a Santiago de Xile i que s’ha fet viral.

Aquesta contundent acusació dona compte d’un terme ja instal·lat en el nostre lèxic, però que moltes vegades no manegem degudament, a saber, el feminicidi. Aquest terme emfatitza la violència assassina contra un cos femení agredit pel fet de ser dona. La investigadora i activista Marcela Lagarde assenyala que el concepte va començar a utilitzar-se a finals dels anys 80 a partir de l’alarma generada per la desaparició sistemàtica de nenes i dones a Ciudad Juárez. De l’horror i la consternació es va passar a la denúncia i l’exigència de justícia. Com que no hi va haver resposta per part de les autoritats, es van crear organitzacions de recolzament a les víctimes i moviments que van impulsar campanyes de denúncia, que van portar aquest cas a tribunals locals i nacionals, fins a arribar a les Nacions Unides.

No obstant, més enllà de les denúncies, dels judicis i de les reflexions acadèmiques, aquest fenomen en particular –i el feminicidi en general– es va començar a divulgar-se a gràcies a manifestacions culturals. En aquest sentit destaca la producció de diversos documentals, com ara ’Señorita extraviada’, que va obtenir un Ariel al millor documental el 2002 i va ser premiada als festivals de Màlaga i Sundance. I també a través de la novel·la de Roberto Bolaño, titulada ‘2666’, que transcorre a la ciutat fictícia de Santa Teresa, que s’ha identificat amb Ciudad Juárez. En l’apartat quart de la novel·la, titulat ‘La parte de los crímenes’, Bolaño descriu centenars d’assassinats  de dones, i reprodueix parts de les investigacions que es van dur a terme i que mai van arribar enlloc, i que es van acabar arxivant. En aquest sentit l’activisme, el cine i la literatura van precedir la jurisprudència i, sobretot, l’acadèmia.

És a partir dels anys 90 que es divulga el terme de feminicidi, entès com un conjunt de violacions als drets humans de les dones que passa quan hi ha condicions que generen pràctiques socials que permeten atemptats violents contra la seva integritat, salut, llibertats i vida.

Però el feminicidi no es refereix a un maltractament aïllat contra les dones, sinó que dona compte d’una violència que se sustenta en un espai contextual on davant del maltractament s’imposa el silenci, la negligència i la col·lusió de les autoritats encarregades de prevenir i erradicar aquests crims. És a dir, que l’Estat ofereix un camp abonat per al feminicidi si no dona prou garanties a les dones i si no impulsa condicions de seguretat i igualtat a l’espai públic, a la llar o a la feina.  I, com tots sabem, això no es dona –ni a l’Amèrica Llatina, ni moltes vegades, aquí: vegeu en aquest sentit la pel·lícula ‘La isla mínima’, que parla d’aquest fenomen a les maresmes del Guadalquivir o la recent sèrie de Netflix ‘Unbelievable’.  

Així, cobra sentit la cançó de Las Tesis quan reciten: «El patriarcado es un juez que nos juzga por nacer, [...] impunidad para mi asesino. Es la desaparición. Es la violación. Son los ‘pacos’ (la guàrdia civil), los jueces, el Estado, el presidente. El Estado opresor es un macho violador».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

En el fons, les violències patriarcals que acaben en la possibilitat del feminicidi es forgen en la desigualtat estructural i la cultura de gènere que imposa un marcat desavantatge a les dones i als cossos feminitzats. A aquesta situació s’hi afegeixen absències legals que contribueixen a la impunitat dels botxins i a la desatenció i criminalització de les víctimes. Per això moltes vegades es tracta d’una violència que «no es veu» o que s’ignora, i quan es problematitza s’acaba dient que la culpa era de la dona per «on era i com vestia». Precisament per això la ‘performance’ de Las Tesis utilitza com a tornada l’estrofa «Y la culpa no era mía, ni dónde estaba ni cómo vestía».

Tornant on hem començat. Davant la pregunta de si el violador ets tu, la resposta està a assenyalar que el violador és el sistema, és a dir, que som tu i jo, i nosaltres, mentre això no canviï.