Futur

El futur no sempre ha sigut el que és avui. El més enllà no terrenal de l’Edat Mitjana consolava la gent del seu terrible present. L’auge humanista del Renaixement va portar confiança en les capacitats de cada un. La Il·lustració va afegir a l’equació la ciència i les humanitats. I el segle XIX va ser el de l’optimisme tecnològic, el de la fe en els enginys que ho millorarien tot. Fins que es va veure que els avenços científics i tecnològics també podien empitjorar molt les coses. El segle XX ens va obrir els ulls.

Notícies relacionades

I ara, ¿què?

Les coses continuen arribant

I aquí ens trobem. Habitem l’era de totes les crisis: l’econòmica, la climàtica, l’espiritual, la política, la pandèmica, la informativa... La tecnologia alimenta més la nostra por que la nostra esperança. Sabem que tot pot passar, perquè tot ha passat. No sembla haver-hi molt espai per a l’optimisme.

Tot i que alguna cosa ens queda (a més d’imaginar una invasió extraterrestre). Descreiem del col·lectiu que formem (lògic: som un col·lectiu poc confiable) però sí –i això és nou– en nosaltres mateixos. "Les formigues són col·lectivament intel·ligents i individualment estúpides. Els éssers humans som col·lectivament estúpids però individualment intel·ligents". La cita és de l’etòleg i premi Nobel de Medicina Karl Ritter Von Frisch i ajuda a comprendre l’individualisme violent en què vivim. Ja ho va dir Sèneca (que de temps revolts en sabia): el savi ho porta tot amb si mateix; el savi es té a si mateix. Siguem (o fem-nos) savis, doncs, per afrontar el futur que ens cau al damunt.