La clau
La globalització també era això
20181116 1209060
Això que la justícia es representi culturalment amb una balança no diu gaire a favor seu. Lluny de simbolitzar un càlcul just, aquest balanceig dels pesos, aquesta imprecisió que de vegades arrossega el càlcul, lliga sense remei la bàscula a la nostra humanitat i les seves flaqueses.
Un dels últims VAR a l’Administració de justícia ens arriba de la remota i poc poblada Islàndia. Que dos homes desapareguessin sense deixar rastre amb poc temps de diferència a la Islàndia dels anys 70 potser va ser fortuït, però el desassossec que va experimentar el petit país, sacsejat en aquella època pels vents del canvi, s’ha convertit en una prova de laboratori digna d’estudi.
El cas islandès, convertit en un true crime pel periodista Anthony Adeane a Sombras de Reikiavik i presentat aquesta setmana a la BCNegra, és un exemple perfecte de caça de bruixes trasplantat a una societat moderna, una perversió del sistema que es va retroalimentar de les seves fragilitats. Com si d’una fórmula química es tractés, els elements es van integrar prou perquè sis joves confessessin dos crims, sense proves i només amb indicis indirectes que apuntaven cap a ells. Els islandesos vivien a l’ull de l’huracà en molts sentits: després de la independència de Dinamarca als anys 40, el seu ingrés a l’OTAN va atreure l’interès dels nord-americans, que als 50 instal·larien una base militar amb tota l’ofensiva cultural que suposava. La guerra freda entre Islàndia i el Regne Unit per les cobejades captures del bacallà van acabar de demonitzar la influència estrangera. Els sis acusats per les desaparicions eren fills d’aquesta època convulsa. «Teníem ‘hippies’, una música nova i els drets de la dona. La nació estava dividida. Així que ens vam desfer dels ‘hippies’ i els rebels», explica una de les fonts consultades per l’autor en la reconstrucció dels fets.
No seria fins a l’albada antisistema del 2011, després de l’esclat de la crisi bancària al país i l’arribada dels indignats al carrer i al mateix Ajuntament de Reykjavík, amb l’humorista Jón Gnarr com a alcalde, que es va poder reobrir la ferida que evidenciava el fracàs de la justícia amb aquells joves.
El cas islandès, en la seva petitesa i llunyania, transcendeix l’anècdota per mostrar-nos des d’un altre angle la influència de la societat i fins i tot el context geopolític en tota mena de conflictes. La globalització era això. També el sentit de l’oportunitat.
I això s’aplica a aquells primers nois que van ser jugats en massa a Espanya per compartir amb els amics les noves pastilles d’èxtasi que encara no sabien el que eren i que els suposaven llargs anys de presó –després arribarien els indults, promoguts per jutges preocupats pel fenomen–. Les drogues sintètiques fluïen pels nostres carrers i ningú entenia l’abast real del problema.
Notícies relacionadesO els centenars de detinguts durant les primeres protestes antiglobalització que van inaugurar els judicis ràpids a Barcelona. Una prova de foc per al control policial de les protestes massives al carrer que va col·lapsar els jutjats.
De tot se n’aprèn, i d’això en queda la certesa que la justícia és una balança inestable que hem de mantenir ferma entre tots, perquè està massa exposada a les batzegades de les inclemències dels temps moguts.
