28 d’oct 2020

Anar al contingut

Emergències globals

Coronavirus: democràcia i dictadura

STR (AFP)

Coronavirus: democràcia i dictadura

Andreu Claret

L'autèntic dilema apareix entre com actuen els nacionalismes obtusos o la cooperació internacional

¿Es combat millor el coronavirus amb una dictadura? No desdenyin la pregunta, perquè no té una resposta fàcil. Molta gent es planteja què hauria passat si la Xina no tingués una sorprenent capacitat de decidir que no està subjecta als contrapesos de la democràcia. Imaginin, per exemple, la mateixa epidèmia a l’Índia, argumenten els qui es deixen enlluernar per la contundència amb què ha actuat Pequín. D’això a concloure que les democràcies no serveixen per abordar els desafiaments planetaris hi ha només un pas. «¿Són millors les dictadures que les democràcies en la lluita contra el canvi climàtic?», es preguntava retòricament ‘The Economist’ en un dels seus últims números.

Tornem Wuhan. És cert que la Xina ha construït dos hospitals en un no res i que ha pogut confinar 50 milions de persones sense que s’hagin produït més escarafalls, almenys ara per ara. També ho és que aquesta actuació no casaria bé amb els meandres polítics i administratius d’un règim democràtic. En un país com el nostre, només seria imaginable en una situació de guerra o d’extrema excepcionalitat. L’‘avantatge’ de la Xina, diuen alguns, és que no necessita decretar un estat de guerra per actuar. No necessita suspendre cap constitució per confinar ciutats senceres. Fins i tot pot anunciar-ho a mitjanit, com va fer a Wuhan, sense atendre els drets dels seus habitants, fins i tot els pocs drets reconeguts al país de Xi Jinping. D’altra banda, Pequín ha comptat amb un important consens social per adoptar aquestes mesures i, si aquest consens es trenca, compta amb l’ús de la força per adoptar les que faci falta. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La resposta al coronavirus ens condueix a parlar de les virtuts i els límits de la democràcia per resoldre les amenaces mundials. Sigui el d’una epidèmia que pot canviar en pandèmia o el del canvi climàtic. ¿Com es pot compaginar la presa de decisions dràstiques per part d’un estat amb la llibertat dels seus ciutadans? ¿És el règim de la Xina més eficaç que el nostre per donar una resposta adequada als problemes d’un món complex i globalitzat? Pequín ha actuat, sens dubte, amb més tacte que el 2003, quan va conèixer l’epidèmia de la SARS. No obstant, des que es va detectar el primer cas a Wuhan fins que va alertar l’OMS, va passar gairebé un mes. I des que es va comptabilitzar la primera víctima mortal fins que les autoritats es van posar les piles en va transcórrer un més. El resultat ha sigut un retard decisiu, en portes de l’Any Nou xinès, quan es desplacen desenes de milions d’éssers humans. No ens deixem enganyar pel miratge: la falta de transparència que comporta tot règim autoritari no és un avantatge.

Danys col·laterals

S’entén que l’OMS elogiés la Xina per haver construït «un nou tipus de resposta a les epidèmies», però és més discutible que ho fes sense atendre els danys col·laterals que ha tingut l’actuació de Pequín. Em va semblar veure en aquest elogi la frustració pròpia de les agències de l’ONU, tan ràpides a decretar emergències planetàries com poc eficaces a l’hora d’aturar-les. Aquesta falta de capacitat executiva dels organismes multilaterals és la que perverteix el debat sobre democràcia i dictadura i és la que porta a acceptar el model xinès com un mal menor. Com si ‘democràcia’ i ‘eficàcia’ fossin categories antinòmiques. Una idea que té més adeptes dels que podria creure’s. Per exemple, entre la comunitat ecologista, quan celebra que la Xina sigui el primer inversor en energies renovables des que Xi Jinping va decretar la necessitat de descarbonitzar el país. Comparant la determinació de Pequín amb el negacionisme de Trump, o amb les dificultats de la UE per adoptar polítiques comunes, alguns arriben a la conclusió que la democràcia no serveix per a segons què.

No comparteixo aquesta idea. No crec que la salvació del món estigui en mans de Han Solo. És més, crec que l’autèntic dilema no és entre democràcia o dictadura, sinó entre nacionalismes obtusos i cooperació internacional. Al límit, entre governs dels vells estats nació o govern mundial. El que és incompatible amb la idea d’abordar el canvi climàtic no és la democràcia americana, sinó l’‘America First, això és, la idea segons la qual és possible trobar respostes a tot dins d’unes fronteres, quan el CO2 o el coronavirus no coneixen fronteres. Tot i que s’ha de reconèixer, certament, que crear un govern mundial per atendre els grans reptes del segle XXI obligarà a repensar la democràcia tal com l’hem practicat durant el segle XX.