11 d’ag 2020

Anar al contingut

IDEES

Els fantasmes de la calaixera

SANTIAGO BARTOLOME

Els fantasmes de la calaixera

Jordi Puntí

Remenant llibres a casa dels meus pares –un 'donoso escrutinio' sense foc ni destrucció-, retrobo un nom que havia esborrat de la memòria: Fèlix Balanzó. El llibre es diu ‘Els senyals del contrabandista’ i és un recull d’articles que l’autor havia escrit al setmanari ‘El món’ i ‘Punt Diari’ entre 1987 i 1989. El fullejo i amb les paraules em torna la flaire crítica dels seus textos en aquella Barcelona preolímpica i pre quasi tot. El vaig comprar perquè Balanzó treia el cap a la tertúlia de ‘L’orquestra’ de Jordi Vendrell, a Catalunya Ràdio, quan els tertulians encara no eren tan saberuts i dispersos com ara, i les seves opinions sovint provocadores m’agradaven. Rellegeixo l’inici d’un article que vaig subratllar: «A vegades, a casa i sol, em palpo els ossos de la calavera. És com si representés un ser o no ser en sabatilles i a gust meu».

Les opinions immediates són ara més fungibles i tertulianes, i no aguanten bé el pas del temps

Una estona després, mentre continuo l'escrutini, trobo un altre llibre d’articles que aleshores, el 1991, em va divertir molt: ‘Els fantasmes de la calaixera’, de Joan Perucho. En aquest cas, els textos són als antípodes de Balanzó. Perucho evoca figures del passat, dèries literàries, erudicions i viatges. «Cendres i diamants», com en deia ell. Tots dos volums em fan pensar en l’estranya condició dels llibres d’articles. Escrits per a la immediatesa de la premsa, quan es reuneixen en llibre tenen un altre caràcter, un altre risc: són sobretot l’expressió d’una veu que, per acumulació, guanya interès en la relectura –o bé que s’anul·la en la superficialitat i les contradiccions.

En català hi havia una llarga tradició d’aquesta mena de reculls, i a finals del segle XX van viure una època esplendorosa. Els veig com una forma de lectura parenta dels llibres de contes: antologies de Montserrat Roig, Josep M. Espinàs, Quim Monzó, Vidal Vidal, Anton M. Espadaler, Agustí Pons, Josep M. Fonalleras... Amb alguna excepció, ara tot això s’ha anat esvaïnt. Sempre hi ha veus que reclamen una antologia, és clar, però les opinions immediates són més fungibles i tertulianes, i no aguanten tan bé el pas del temps. Alhora, l’erudició o el detall desconegut han perdut prestigi en l’era d’internet. Tot és ara més uniforme.