El futur de la legislatura

La primavera republicana

O el PSOE s'arma de coratge davant d'aquesta dreta que li ha absorbit la moral i democratitza les estructures de l'Estat o això no tindrà recorregut

3
Es llegeix en minuts
La primavera republicana

Corria l’abril del 2014 i recordo una xerrada amb Joan Tardà, en una terrassa, xarrupant un cafè. Estàvem distrets amb els primers compassos de la primavera. De sobte, el Joan va expressar la seva preocupació per la imminència de les eleccions europees. Les enquestes, per primera vegada, apuntaven la possibilitat que ERC guanyés les eleccions. I em va deixar anar: «És que ha de guanyar CiU per un vot, perquè si guanyem nosaltres es posaran del revés». Em va deixar gelat.

El que preocupava al Joan, amb raó, era que en la conjuntura d’arrossegar CiU cap a l’exercici del dret a decidir, aquests es fessin enrere si no es mantenien per davant. Després vaig constatar atònit una actitud semblant en altres dirigents.

En plena recta final electoral europea, ERC va celebrar l’acte central a la Vall d’Hebron. I instants abans de pujar Junqueras a l’escenari, vaig notar que aquell temor reverencial de la reacció convergent havia calat. I llavors li vaig parlar de la meva àvia Neus, que es va morir sense haver guanyat res, mai. Se’n va anar sense deixar ni un ram de flors al seu germà Mario, voluntari de la Columna Macià-Companys, desaparegut al front de l’Ebre. I li vaig etzibar: «¿Ostres, Oriol, és que els humils com la meva àvia no tenien ni dret a somiar a guanyar?». La pregunta no va deixar indiferent Junqueras. Li va canviar el rostre, va esbossar un somriure murri i va sortir a totes. Si les nostres àvies sempre havien perdut, per Déu que els seus nets guanyarien per elles.

Dic les nostres àvies perquè són elles les que van sobreviure a la tragèdia i derrota republicana, a centenars de milers de morts i exiliats i a una repressió esborronadora que es va acarnissar amb les classes populars. Van viure per fer-nos viure. Es pot dir que tot això de la memòria genera incomoditat als exconvergentes. I no cal dir que tampoc no ha tret mai el son als socialistes.

Sobre aquella immensa derrota es continua assentant la columna vertebral de l’Estat, que, parasitada pel franquisme, mai va ser guarida. No són pocs els socialistes catalans que admeten (això sí, en privat) que en tot el referent al judici del procés s’ha perpetrat un cop d’estat judicial contra el Govern i, per tant, contra la democràcia.

Notícies relacionades

Doncs bé, si ERC es va emancipar al seu dia de la tutela convergent, avui aquest és el principal desafiament del PSOE i, per descomptat, del PSC, respecte a la dreta. Aquí residirà l’estabilitat de la legislatura. O el PSOE s’arma de coratge davant d’aquesta dreta que li ha xarrupat la moral o això no tindrà recorregut. I això passa necessàriament no ja perquè el PSOE accepti el dret de Catalunya a l’autodeterminació (ni soc tan il·lús ni demano la lluna en un cove), sinó per democratitzar les estructures de l’Estat. Des de les clavegueres d’Interior a la judicatura, l’Exèrcit o aquesta economia especulativa de l’Ibex que va voler impedir l’actual Govern. A títol d’exemple, és inadmissible que es permeti al general en cap de la Guàrdia Civil a Catalunya amenaçar els ciutadans sense que ocorri res. Aquí resideix l’emancipació del PSOE. I en bona mesura de Podem. O són capaços d’agafar el toro per les banyes o sortiran de la plaça banyegats.

Per cert, quan Junqueras es va sacsejar tot complex i va agafar el micro decidit a guanyar, ERC va guanyar, per primera vegada en 80 anys. Cert que a partir d’aquell dia el món convergent va fer creu i ratlla amb ell i el va convertir en una amenaça, l’adversari a batre. Veurem si el PSOE demostra el mateix coratge.

Temes:

Joan Tardà ERC