Fellini, 100

El poeta que enfila versos sota el tendal, mentre cau un ruixat sobtat, diu que «només Déu sap com, a poc a poc, en algun racó del teu cervell, aquest lloc es converteix en el millor lloc del món». Són a la platja de Rímini, una d’aquestes platges enormes, desolades, de l’Adriàtic, oberta a totes les tempestes, on la sorra se t'encasta a la pell. També de sobte, s’aixeca un remolí de vent i tots fugen. També la Gradisca, que s’ha casat amb un ‘carabiniere’ que va vestit de mariscal, com tots els carrabiners quan es muden. L’acordionista, cec, no veu com tots se’n van. Continua tocant el tema de ‘La Gradisca si esposa e se ne va’, en aquest espai inhòspit, mentre ella llança el ram de flors al no-res i puja al cotxe.

Diuen que Fellini, després de les primeres projeccions d’‘Amarcord’, va dir: «¿Què és el que commou, si tot és ridícul?». Ens va commoure, i encara ho fa, l’oncle boig que demana una dona dalt de l'arbre; la tonada de ‘La Internacional’ des del fonògraf del campanar, en la foscor; els pits de l’estanquera; el transatlàntic Rex, indiferent davant els somnis perduts. El que vivim potser es això: una barreja dels ridículs i les emocions, en «el millor lloc del món».