30 set 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

Noves revelacions de l'operació Tempesta del Desert

Juanjo Martin

Noves revelacions de l'operació Tempesta del Desert

Jordi Puntí

Mentre escric aquestes línies, el futur d’Ernesto Valverde com a entrenador del Barça penja d’un fil. La tarda de diumenge sense futbol, que es prometia plàcida després de l’eliminació en la Supercopa, de sobte s’omple de rumors i notícies amb l’impacte d’una revelació en un serial turc, que són la moda d’ara. Resulta que Suárez, que va decidir operar-se del genoll, estarà quatre mesos de baixa. No és un adeu a la temporada, però gairebé.

Sense temps per digerir el revés a la davantera, arriba un nou gir de guió: resulta que Xavi Hernández ha dit que no. No ara. Després de diverses hores esfullant la margarida, l’egarenc ha pres la decisió més assenyada i prefereix no assumir el risc de substituir Valverde. Encara té poca experiència com a entrenador, però si el seu aprenentatge a Qatar ha crescut tant com el seu nivell d’anglès, pot ser un bon candidat per al futur pròxim. Dient ara que no, a més, Xavi es treu de sobre aquest paper antiquat que era l’home de club, sempre a punt quan li truquen, però sempre també plat de segona. Un Charly Rexach, vaja.

Un espera que l’oferta del Barça a Xavi no tingués aires d’ultimàtum –o ara o mai–, però no s’ha de descartar

Un espera que l’oferta del FC Barcelona a Xavi no tingués aires d’ultimàtum –o ara o mai–, però no s’ha de descartar. Per part de la directiva, l’operació Tormenta del Desert sembla tan maldestra i improvisada que el panorama que queda ara és desolador.

¿Com pot continuar Valverde, sabent que li buscaven substitut? ¿Qui el reemplaçarà, sabent que només compten amb ell per a mitja temporada? Segueix la tarda de diumenge, es fa fosc al Camp Nou, i sonen més noms: García Pimienta, Setién, Milito...

I tot per la derrota de la Supercopa

Mentre esperem notícies, ponderem la situació. Té el seu costat graciós –de riure per no plorar, i viceversa– que tota la situació l’hagi provocat la derrota de la Supercopa. És a dir: aquells deu minuts fatídics al final. Perquè fins aquell moment el Barça havia fet un partit notable, amb estones de molt bon joc i un Messi estel·lar.

Així doncs, el partit que potser va sentenciar Valverde va ser l’antítesi del que més se’l criticava: el resultadisme. Si la seva feina fa temps que és qüestionada pels aficionats, és justament perquè donava més importància al resultat que al joc, i a més el defensava sense entusiasme, més com una necessitat que una virtut.

Contra l’Atlètic de Madrid va fallar el resultat final i, més que l’enuig de l’eliminació, el que va revoltar els aficionats va ser un ‘déjà-vu’ de Roma, de Liverpool. Com un assaig general del desastre que ens espera. Fa temps que aquest equip està esquerdat i, a llarg termini, les millores passen per tornar a l’ideari que ens ha fet com som, i això també ha d’afectar els dirigents del club.

Substituir ara l’entrenador pot ser que només sigui un pedaç temporal, però faig meves les paraules de l’escriptor Juan Pablo Villalobos a Twitter, després de l’eliminació de la Supercopa: «La vida és això que passa mentre Messi envelleix i el Barça no fa fora Valverde». Em pregunto si el mateix Messi no pensarà també el mateix, ja m’entenen.