De l'esclat a la calma

Dimarts que ve farà tres mesos de la sentència del procés. La severitat de les condemnes va impactar en una societat convulsa. Durant uns dies, Catalunya va jugar amb la violència. Les llambordes van volar pels aires i les fogueres van prendre sobre l’asfalt. Les portades es van tenyir de vermell i negre. La ciutadania, seguint la tònica dels últims anys, es va dividir entre els qui contemplaven les flames amb inquietud i els que buscaven arguments per justificar-les. Primer es va apel·lar a la duresa de la sentència i al dret a la manifestació. Quan l’agressivitat de les protestes es va tornar indiscutible, es va apostar per carregar la culpa a uns suposats infiltrats. La mentida no va aguantar la mínima comprovació. Finalment, es va optar per posar l’accent en la repressió de la protesta i aprofundir en la victimització. I sí, segur que hi va haver excessos policials que s’han de denunciar, però no justifiquen el desvari d’uns d’encaputxats que van convertir la ciutat en la seva particular teràpia destructiva.

El dilluns 14 d’octubre va marcar l’inici d’una virulència inusitada, però fa tot just una setmana les mateixes calçades que van acollir fogueres i corregudes es van poblar de multituds dedicades a les compres nadalenques. Els llums decoratius il·luminaven l’escenari, la quotidianitat imprimia el ritme dels passos i als mòbils s’acumulaven missatges de bons desitjos. La calma i, per descomptat, el consumisme desencadenat van ser l’ànima de les festes. ¿On eren els joveníssims cadells independentistes disposats a viure el seu particular maig del 68? ¿I els CDR i el seu alè revolucionari?

Acció desinflada

Més enllà del grapat d’irreductibles que continuen obstinats a tallar la Meridiana, els carrers a penes mantenen la memòria dels fets. Només l’intent del Tsunami Democràtic de boicotejar el clàssic entre el Barça i el Reial Madrid va reviure l’esperit de l’agitació. Però la que es va anunciar com la gran acció reivindicativa es va desinflar com un terròs de sucre i va quedar reduïda a l’exhibició de cartells i al llançament de pilotes grogues. No així a l’exterior del camp, on la crema de contenidors i l’enfrontament entre diferents grups van tornar a mostrar el rostre menys somrient de l’independentisme.

I, a tot això, ¿què ha passat amb el Tsunami? La força de l’esclat promoguda des d’aquesta aplicació i la calma sobrevinguda no deixen gaires escletxes al dubte. Tot estava perfectament organitzat, tecnologia i orquestració política per continuar mantenint viva la flama del procés. Mentre que els CDR s’ajustaven a la protesta convencional, Tsunami proposava accions ràpides, contundents, massives, que pretenien prendre per sorpresa les forces policials i cridar l’atenció del món. Esperit de guerrilla, però embolicat en ganxet. Una cosa com el «dos, tres... molts Vietnam» del Che Guevara imbuït de l’esperit de gimcana dels esplais.

Encara es desconeix qui hi ha darrere de l’aplicació. Si les restes de l’anomenat ‘estat major del procés’, Waterloo, algun partit o entitat determinats o entusiastes voluntaris de la causa. Probablement, una mica de tot. En qualsevol cas, és evident que, més enllà de l’organització d’esdeveniments, la plataforma va servir per crear una valuosa base de dades de ciutadans disposats a la mobilització. Or (màrqueting) pur per fidelitzar els adeptes i convertir-los en prescriptors. El lloc on dormen les dades recollides és una incògnita. També qui i per a què es poden arribar a utilitzar. No deixa de ser rellevant la facilitat amb què tantes persones van creure en l’honestedat de l’aplicació i els van confiar les seves dades personals. ¿Sorprèn? No gaire. Durant aquests últims anys, els polítics del procés han sabut generar un corrent de simpatia i confiança entre ells i la ciutadania sobrepassant el marc legal que regeix aquesta relació.

De morros amb la realitat

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Després d’uns dies calents, el Tsunami va callar. Potser les investigacions policials van tenir-hi alguna cosa a veure. O potser van topar de cara amb la realitat i van ser conscients d’una cosa òbvia, quan es convida massivament (i anònimament) a prendre el carrer no es pot penjar el cartell de «reservat el dret d’admissió». El que havia de ser una fita del postgandhisme va degenerar en vandalisme. Un tret al peu a la imatge impol·luta i somrient del procés. ¿Havia virat l’independentisme cap a la violència? No. Simplement, s’havia trencat la imatge beatífica que alguns havien pretés donar a un moviment social massiu. Creure que es pot caldejar l’ambient fins a fer-lo insuportable, deshumanitzar l’adversari i Espanya sencera, convertir la independència de Catalunya en una mena de croada i fer creure que la vida ens va en això té els seus riscos. Llançar una llamborda encara és poc per al que qualsevol fanatitzat pot perpetrar. Això sense comptar els espontanis sempre disposats a saltar de foguera en foguera.

El Tsunami va arribar i va callar. Almenys de moment. I va demostrar que, sense mostrar el rostre, és possible mobilitzar multituds. Durant uns dies, l’independentisme va ser, més que mai, una causa de fe.