27 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Un Govern amb comptagotes

Eduardo Parra

Un Govern amb comptagotes

José A. Sorolla

S'ha anat coneixent el Govern mitjançant el degoteig de noms, una estratègia de comunicació destinada a acaparar titulars cada hora

La composició del primer Govern de coalició des de la restauració democràtica no es pot dir que s’hagi conegut com havia de ser de rigor. Primer va ser el partit Unides Podem (UP) el que va llançar els noms dels seus ministres l’endemà de la votació d’investidura: es va difondre el contingut de la vicepresidència de Pablo Iglesias i els titulars d’Igualtat, Treball, Consum i Universitats. Després, Pedro Sánchez va respondre amb la creació d’una vicepresidència de Transició Ecològica i Repte Demogràfic per a Teresa Ribera, una iniciativa que dilueix el paper d’Iglesias, que compartirà rang amb tres dones i no amb dos. Finalment, s’ha anat coneixent el Govern mitjançant el degoteig de noms, una estratègia de comunicació destinada a acaparar titulars cada hora i que ni tan sols es pot considerar una resposta a les filtracions d’UP perquè en el «Govern bonic» de juny del 2018 ja va passar una cosa semblant.

Tot això desprèn un tuf de doble Govern, que és precisament el que Sánchez sempre va dir que s’havia d’evitar, i recorda el que va passar a Catalunya en el primer tripartit, quan ERC va filtrar els noms dels seus consellers abans que el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, donés per tancat el Govern. Malgrat això, si exceptuem els ministres d’UP, el nou Govern de Sánchez és molt de Sánchez perquè no sembla que hagi fet gaire cas del partit, que reclamava ministres més polítics per contrarestar els perfils de Podem. Més aviat les incorporacions reforcen la impressió d’un Govern molt econòmic, a més de llarg. Els titulars d’Exteriors, Arancha González, i Seguretat Social, José Luis Escrivá, tenen aquest perfil, així com la nova portaveu, María Jesús Montero. En la representació sí que augmenta el component polític, així com en la figura del nou ministre de Sanitat, el secretari d’Organització del PSC, Salvador Illa.

De moment, l’eficàcia del protocol de funcionament i coordinació subscrit dimecres pel PSOE i UP és perfectament descriptible. No obstant, en la lleialtat i la cooperació que estableix aquest document, en la discreció, en el respecte de les competències de cada àrea i en l’arbitratge de les discrepàncies en la comissió de seguiment que es crearà hi resideix el secret que el Govern de coalició no fracassi pels seus enemics interiors. Perquè els externs aniran a totes perquè el primer pacte entre les dues esquerres s’estavelli. L’oposició de la dreta política i mediàtica serà implacable. La primera mostra és el veto del PP a la renovació del Consell General del Poder Judicial, de majoria conservadora i en funcions des de desembre del 2018, com ja va fer Mariano Rajoy entre novembre del 2006 i setembre del 2008, també quan la majoria era conservadora. A canvi de no abstenir-se en la investidura, Pablo Casado oferia pactes d’Estat. Una fal·làcia perquè sense investidura no hi ha Govern i perquè, com es veu ara, el primer pacte d’Estat possible i necessari continuarà bloquejat.