Enric i Meghan volen treballar

Els prínceps de Sussex, Enric i Meghan, volen treballar. No volen continuar sent figures de primer grau de la família reial i buscaran la manera de ser «independents financerament». El seu anunci ha creat indignació al Regne Unit, on es considera com un cop dur a la institució en general i a la reina Elisabet II, en particular. Pel descomptat, en l’imaginari monàrquic la dolenta preferida és Meghan, una altra nord-americana que torna a fer-la grossa a la família reial britànica després de la mala experiència de Wallis Simpson amb Eduard VIII.

No és que Enric, amb les seves gresques i el seu gust dubtós a l’hora de disfressar-se, hagi donat masses alegries als Windsor, però en termes estrictament de serial monàrquic (una raó de ser d’una monarquia en el segle XXI), ven molt imaginar Meghan maquinant per emportar-se Enric als Estats Units, i passar de ser de la reialesa a ser una ‘celebrity’. Si trien bé els ‘realities’, sens dubte ha de ser molt més lucratiu (i divertit) treballar a la lliga de les Kardashianque a la del pressupost general de l’Estat del Regne Unit post-‘brexit’.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El ‘Megxit’, no obstant, té un altre vessant. Perquè una altra raó de ser una monarquia en el segle XXI és justament trobar el seu lloc en la societat del segle XXI, alguna cosa d’això sabem a Espanya. Es diu modernitzar la institució, rejovenir les famílies reials, acostar-les als grans temes del moment, del canvi climàtic a la igualtat entre els homes i les dones. Es tracta, en definitiva, d’explicar-li a una societat moderna, culta, ben formada i cosmopolita que està canviant a una velocitat de vertigen les maneres de treballar, de relacionar-se i d’estimar que una institució que es transmet per matrimoni i per naixement és la millor manera possible d’organitzar la cosa pública simplement perquè sempre s’ha fet així.

El ‘Megxit’ diu que no, que per a una parella jove ‘pija’ hi ha coses millors que ser de la família reial, la qual cosa implica que la família reial no és el millor que hi ha. Un missatge perillós, gairebé subversiu. M’imagino la reina Elisabet II de caça perduda en els ulls d’un noble cérvol mort i a Westminster els diputats de la dreta i la ultradreta cridar visques a la reina i al país. Ah, no, que potser això beneficia la institució.