Juga la protesta, guanya la pàtria

El món s’agita. I no està clar que sigui per a millor. El 2019 va començar amb la investidura de Jair Bolsonaro: «Els interessos brasilers estaran en primer lloc». L’ocàs de l’any arriba amb la victòria inapel·lable de Boris Johnson i l’execució imminent del ‘brexit’.  Entremig, un crit de protesta ha recorregut el planeta demanant un món millor. Des del Líban a l’Iraq. Des de Xile a Bolívia i al Carib. També Hong Kong. I França. I Algèria. I sí, també Catalunya. I poc tenen en comú un o un altre esclat. Uns es desencadenen per la pujada del transport o del carburant o per una taxa en les trucades de Whatsapp. Altres reclamen reformes fonamentals o el final de la corrupció. Ressona el clamor per la democràcia. També contra la desigualtat.

El fantasma del descontentament recorre el món sense trobar un cel que l’aculli. El naufragi de l’Europa del benestar, el desconcert de la socialdemocràcia, el fracàs llatinoamericà d’aquells que van prometre regeneradors capil·lars justiciers... Tots els miracles van anar caient. Per culpa pròpia o aliena. I en aquest 2019, per les escletxes dels somnis trencats, han emergit moviments socials que reclamen canvis. Del Líban a l’Iraq, el nostre dolor és un, es llegia en una pancarta a Beirut. «¡Piñera, renuncia!», es crida a Xile. «¡Suïcideu-vos!», etziben els armilles grogues a la policia francesa. I al so del Bella Ciao, les Sardines italianes planten cara al populisme xenòfob de Salvini. Aquest és l’any de les mobilitzacions. Les xarxes connecten, i el carrer és el camp de batalla. A les cantonades, ressona l’eco del riure de Joker.

De nou, nosaltres contra els altres

La nova versió del personatge de còmic s’ha convertit en un dels rostres d’aquest 2019. Tan histriònic. Tan feridor. Tan perdut. Contra la ficció del desencant, el rostre resolt d’una adolescent ha escopit la veritat a l’elit política i empresarial: anem al desastre si no canviem el nostre mode de vida. Fins i tot Donald Trump s’ha permès menysprear Greta Thunberg públicament. Massa sinceritat per a un dels reis del populisme nacionalista. Cada vegada acumula més poder aquest regne de bufons: Bolsonaro (Brasil), Orbán (Hongria), Rodrigo Duterte (Filipines), Modi (Índia) o Johnson (Regne Unit). Pallassos que canalitzen la insatisfacció cap a feministes i immigrants mentre agiten les banderes. Un vell número de circ que fa olor de naftalina dels anys 30. Mentre els encoratjadors de l’odi serveixen els oligarques dels paradisos fiscals, les xarxes amplifiquen i alimenten els ressentiments. De nou, nosaltres contra els altres. De nou, nosaltres primer.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I si la Greta ha posat el rostre de la lluita mediambiental, el feminisme continua batallant. Contra el masclisme. Contra el neoliberalisme que vol amansir-lo. Contra els bufons que l’assenyalen com a enemic. No hi ha pau per a un moviment que sobrepassa les fronteres, que defensa i protegeix la diversitat. «El violador eres tú», van entonar en una plaça de Xile. I la ‘performance’ es va reproduir a carrers de tot el món. Les dades de la violència masclista despullen la tragèdia. Més de mig centenar de dones assassinades aquest any a Espanya. Les denúncies per violacions no deixen de créixer. Les ‘manadas’ s’han convertit en un tràgic fenomen.

Dels somriures a les fogueres

A Catalunya, la revolució dels somriures va cremar a les fogueres de Barcelona. El judici del procés va arribar, es va seguir amb sentiments oposats i es va tancar amb una condemna severa. ¡Repressió!, criden uns. Encara és poc per a uns colpistes, recriminen altres. Queden lluny els dies en què es rebien amb burles les notificacions del Tribunal Constitucional. Els vents sembrats pels polítics amenacen tempestes. Ja hi ha set membres dels CDR investigats per presumpte terrorisme. El Tsunami convoca i desemboca concentracions sense mostrar el seu rostre. L’eco del riure del Joker. Mentrestant, Puigdemont ja es passeja pel Parlament europeu i Catalunya continua immersa en una paràlisi política que marca el ritme de la política espanyola. Almenys, sempre ens quedarà Rosalía, la Reina indiscutible.