El minut del soldat

Tommy Shelby, l’antiheroi de 'Peaky Blinders' que es debat entre la maldat i la tristesa, parla del “minut del soldat”. I diu: “En una batalla, això és tot el que tens. Un minut, tot és alhora. I tot el d’abans no és res. Tot el que ha de venir no és res. Res en comparació a aquest minut únic”. Vivim en la percepció de tenir un minut, aquest minut en què tot succeeix al mateix temps, sense temps de mirar enrere i sense ànims de mirar endavant. Si mirem endavant, veiem una onada enorme –en diríem tsunami, però, ara i aquí, això ja té unes altres connotacions– que engolirà el planeta. La Greta, que és la persona de l’any, mira de clamar contra aquest desastre i ho fa a vela, a mig camí del que deien els genets de l’Apocalipsi i d’una mena de possessió diabòlica que em fa pensar en Verdaguer i els seus exorcismes. El món està podrit i ve “el dia de la bugada”, li deien els dimonis.

Rosalía i Messi, estrelles universals

Vivim el minut. Mentre arriba el punt de no retorn, les dues grans notícies de l’any són que Kirk Douglas i Elisabet II continuen vius. No està demostrat que s’hagin de morir. Tampoc no estava clar el decés d’Eduard Punset, però així va ser. A hores d’ara, potser és millor tocar el dos que no pas assistir a la catàstrofe en directe, però això no depèn de nosaltres. “Aprofita hasta els segons”, deia també Verdaguer. 

I ho fem. Hem vist com Rosalía pujava als cels esplendorosos de la fama universal i també com Messi demostrava, un cop més, que el cel és a la terra, en un camp de gespa, concretament. I hem assistit a l’efervescència immediata del Satisfyer, que ve a ser, pel que diuen, com el minut de Shelby, sense abans ni després. El minut. I posats a ser optimistes, hem comprovat que es pot ressuscitar després de sis hores sense bategar, com va succeir amb l’excursionista de Núria, que jo diria, així, sense rumiar-hi gaire, que és una bona notícia. I que es pot ressuscitar tot i ser una mòmia, com Franco, que jo diria, així, sense rumiar-hi gaire, que és una molt mala notícia.

I el judici. I la sentència. Un festival de despropòsits, d’acusacions infundades, de malícia institucional. Amb una fastuosa cloenda sagnant de 99 anys de presó (minuts que aquí s’allarguen amb la parsimònia del temps mort) que glaça el cor i malmet qualsevol intent de normalitat. Les reaccions a la decisió del TS van ser multitudinàries i pacífiques, però també va existir una setmana que vam viure perillosament, abocats a un abisme incert, temorosos d’una violència que es va enganxar a la pell de les ciutats, una cremada que anunciava infeccions. I després, a l’últim minut, immunitats i inhabilitacions, immersos en un batibull colossal, sens comptar amb pactes i governs i més eleccions. 

A tot arreu hi ha hagut aldarulls i repressió, i barricades i foc, com si es tractés d’un episodi en directe de 'Black Mirror': des de Hong-Kong a París, passant per una Amèrica del Sud en flames, unes flames que també van ensorrar Notre Dame, una ferida sentimental al cor d’Europa.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Hi ha hagut altres ferides més fondes, més persistents, com la presència cada cop més familiar, més estable, del feixisme, a partir d’un discurs tallant, de conceptes curts i contundència bèl·lica, sense matisos. Com va dir Boris Johnson, “de tant en tant convé que caigui una mica de guix del sostre”. És a dir, l’alternativa extremista que penetra com un verí a la sang, amb destresa tàctica, per anorrear unes democràcies que no saben com fer front a la complexitat. Una mica de guix que derivarà en un esfondrament.

El feixisme, redibuixat, adaptat als temps, que va combatre Neus Català, la dona que va viure el segle de la ignomínia i que va resistir totes les indignitats amb una enteresa similar a la d’Agnès Varda, que va ens va retratar i ens va dir de quina matèria estàvem fets. Ho va escriure Mathew Arnold, a 'Platja de Dover': “I aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc / i es travessen els crits de qui lluita amb qui fuig, / i exèrcits ignorants topen de nits”. La immediatesa del minut, l’instant on ens ho juguem tot. Aquest vertigen paorós. O com va dir Tom Shelby: “Esperem el millor, preparem-nos pel pitjor”.