Trump i la 'Ilíada'

L’encara nonat 2020 començarà de per si amb una bona notícia: serà l’últim any del primer mandat de Donald Trump. Cert, al novembre pot guanyar la reelecció (això del’impeachment no té gaire futur). Si el 2016 el ‘conventional wisdom’ deia que era impossible que Trump guanyés, avui diu que és molt probable que venci al novembre. Després d’unes quantes patacades (Trump, ‘brexit’, Bolsonaro...) l’optimisme antropològic no es porta: si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. A la mercè de ‘fake news’, gurus electorals, algoritmes de Facebook, bots russos i la por dels efectes de la globalització, l’electorat «profund» (de l’Amèrica profunda, del Regne Unit profund, etcètera) s’ha convertit en un ens la mar de previsible: sempre que se li doni l’oportunitat votarà (extrema) dreta i nacionalisme (extrem), el melic com a única font de certeses en temps incerts. Si avui algú expressa confiança que Trump pot perdre al novembre i començar a tancar el cicle que ell va obrir, la resposta és sempre la mateixa: sí, però l’Amèrica profunda... A Europa, hem passat d’ignorar el que hi ha entre Nova York i Los Angeles a convertir-nos en experts.

Res està encara escrit

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Avui, les xifres de Trump són dolentes o molt dolentes en aprovació de la seva gestió, direcció en què va el país i entre els qui es mostren favorables o no a la seva figura. La mitjana de sondejos el dona perdedor en un cara a cara amb Bernie Sanders, Joe Biden i Elizabeth Warren. Res significatiu indiquen les enquestes –ja va perdre el 2016 el mà a mà amb Hillary Clinton en vot popular– excepte el fet que fins al novembre hi ha partit. Res està encara escrit, ni la victòria ni la derrota.

 El problema amb Trump no són només les seves polítiques, moltes de les quals obeeixen al’esperit dels temps. És impossible valorar del cert el mal que ha fet en tres anys, o el que pot fer en cinc més. El problema és que la seva figura legitima i premia la barroeria, l’obscena barreja del que és públic i el que és privat, la mentida com a discurs polític, la xenofòbia, el masclisme i, en general, la ignorància. Boris Johnson, almenys, sap declamar la Ilíada en grec clàssic.