Manual d'instruccions per al Nadal

La veritat és que no hi ha cap manual d’instruccions que valgui per a les situacions importants de la vida: ni per a l’amor, ni per a la mort ni per a l’amistat.

Tampoc n’hi ha per als assumptes menors: ni per deixar de fumar, ni per caminar amb talons, ni per a les reunions de pares de l’escola ni per al Nadal.

Ni tan sols els llibres de cuina funcionen, jo tinc una col·lecció fantàstica de llibres de cuina per a principiants (així com de cuina ràpida, de cuina quan no tens cap ingredient a casa i de cuina per a pares separats amb fills adolescents) i soc incapaç de fer un ou ferrat sense armar una batalla campal. Això sí, de tant en tant, sobretot quan estic molt famolenca o en una arrencada d’optimisme, els faig una ullada posant pòstits a les receptes més suculentes que algun dia prepararé per sorpresa per deixar la meva família meravellada.

Llencem tots els llibres d’autoajuda a les escombraries i guiem-nos només per les obres de Shakespeare i de Sempé. De tota manera, em fa la sensació que aquí no hem sigut mai gaire d’aquest tipus de llibres, érem més d’anar a fer un cafè o una copa amb un amic i de demanar-li consell. També això s’ha acabat.

Per a mi, una de les coses més sorprenents d’aquest principi de segle (que francament, de moment, no és que sigui per llançar coets) és que ja ningú demana consell. No és que no seguim els consells aliens, això mai ho hem fet, els consells t’entren per una orella i et surten per l’altra, per no parlar dels consells amorosos... La d’hores valuosíssimes que les meves amigues i jo hem malgastat parlant d’homes per fer just l’oposat que havíem acordat quan l’amiga s’ha girat.

Ara ja no demanem consell. No sé per què, per desconfiança potser, per prepotència, per mandra, per tossuderia. Abans demanàvem consell i després fèiem el que ens donava la gana; ara, ni això. Potser és perquè les xarxes i l’exposició constant ens obliguen a ser sempre els més llestos i els més enginyosos, els més ràpids. És possible que no hi hagi hagut cap època tan individualista i alhora mediocre com la nostra, només cal mirar els polítics del nostre país per adonar-se’n. A mi no m’agrada que em donin consells, però m’agrada demanar-los i ho faig de tant en tant, menys del que ho hauria de fer segurament.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Així que bé, com que ningú m’ho ha demanat i ningú em farà cas, he pensat a donar-los un consell nadalenc, només un: no es quedin sols. El dia de Nadal, acceptin la invitació del veí, de l’anciana tieta que no veuen mai o de qui sigui. ¡Apa, ja poden cancel·lar tots els seus plans!