24 d’oct 2020

Anar al contingut

ELS COMPTES CATALANS

Olor de tripartit

PAU VENTEO - EUROPA PRESS

Olor de tripartit

Andreu Claret

L'acord entre ERC i els comuns recorda que també hi ha un eix esquerra/dreta en la política catalana, una idea que el procés havia abolit

D’un temps ençà, per interpretar la política catalana s’ha de tenir un ull a Brussel·les i un altre a Madrid. En aquesta situació cada vegada més italiana, si per italià s’entén la complexitat que té la política des dels temps de Maquiavel, s’ha produït aquest dilluns un esdeveniment que pot semblar menor, però que té la seva importància: un primer acord entre Esquerra Republicana i els comuns sobre els Pressupostos de la Generalitat per al 2020.

Aquest acord entre els republicans i els socis de Podem constitueix un petit pas per a l’estabilitat  política a Catalunya i un gran pas per a la investidura a Espanya, podríem dir, parafrasejant Neil Armstrong, en la mesura que constitueix una bona notícia per a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. I una notícia d’abast per a Ada Colau, que també pot necessitar ERC  per aprovar els Pressupostos de Barcelona.  

Si no fos per la significació política que té l’acord, les decisions acordades no tindrien tanta transcendència malgrat la retòrica amb què Pere Aragonès les ha presentat: uns pressupostos més progressistes, més verds i més justos. Efectivament, tot i que les propostes d’increment d’impostos per als que més tenen són moderades, recorden que també hi ha un eix esquerra/dreta en la política catalana, una idea que el procés havia abolit.

Es podrà discutir, com ho farà l’oposició, si els trams de l’IRPF  afectats són els correctes, i si la recuperació de l’impost sobre successions permetrà recaptar el que es pretén, però la reacció més significativa ha sigut la dels seguidors de Carles Puigdemont, que han dit de seguida que no és el que ells haurien fet. Junts per Catalunya no hi votarà en contra perquè (ara per ara) no li interessa posar en un compromís el Govern de Quim Torra, però la mesura no li agrada perquè penalitza una part dels seus electors.

Per a Catalunya, és un petit pas, perquè només es refereix als ingressos, i perquè l’estabilitat no depèn només dels Pressupostos. Depèn del que passi a Madrid i a Brussel·les i, en particular, del que decideixi Puigdemont a partir de les resolucions que adopti el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en els pròxims dies.

Sense marge de maniobra 

Per a l’estratègia que persegueix, cap acord entre ERC i els comuns és, per a ell, una bona notícia. Com no ho seria un acord d’investidura, tot i que al final pot ser que no s’hi oposi per raons d’oportunitat. Els pressupostos que s’insinuen en aquest primer acord no són els seus, però sap que té poc marge de maniobra mentre qualsevol majoria alternativa necessiti la CUP, que seria encara més exigent. És el que té governar representant el centredreta i haver-se recolzat en una part de l’esquerra des que va començar el procés.

A més, si alguna cosa caracteritza Puigdemont és la desconfiança. I per molt que Aragonès i Jéssica Albiach hagin jurat que l’acord no té res a veure amb les negociacions per a la investidura, o amb els pressupostos de Barcelona, per a ell té una insuportable olor de tripartit