Populisme i sobirania

Al Regne Unit les urnes acaben de donar la majoria absoluta als conservadors, les urnes acaben de donar la majoria absoluta als conservadors,i el món registra una nova victòria del populisme. No tant pel to de la campanya, sinó perquè ha viscut dels rèdits generatspel referèndum sobre el brexit. L’onada expansiva d’aquesta consulta popular mostra algunes característiques del populisme: el gust perla polarització de la societat,elmenyspreu explícitcap a lesopinions dels expertsi, davant els poders de les institucions europees,l’afirmació exaltada de la supremacia inapel·lable de la voluntat del poble. Igualment, el populisme tendeix a rebutjarlímitsmés pròxims que els de Brussel·les: els impostos per jutges en nom de la Constitució o de les lleis.

Vox populi, vox dei: la veu del poble és la veu de Déu, es deia en temps medievals. Ara, el populisme es proposa com una expressió genuïna de la democràcia. Si 'democràcia' significael poder del poble, si aquest ha sigut proclamat sobirà,no té sentit fixar-li límits. Aquesta visió té l’atractiu de la simplicitat, però l’inconvenient que no es correspon amb els models constitucionals actuals. Precisament per aquesta falta d’encaix, el populisme representaun risc per a les democràcies existents. I és que la noció actual de democràcia comportaalguna cosa mésque un règim polític en el qual la majoria decideix en nom del poble.

La democràcia arriba amb el sufragi universal, promogut per les revolucions europees de 1848, i es concreta en el dret a la participació política mitjançant el vot. Però aquest dret s’acumula a altres, precedents, que formen el nucli dedrets fonamentals que protegeixen l’individu de l’arbitrarietat del poder. Fins i tot del poder de la majoria, de manera que no s’ha d’oposar la democràcia a la llibertat de pensament o al dret d’associació. I com que qualsevol majoria és conjuntural, el dret de participació ha de facilitar que les majories es renovin. Per això,les opinions i propostes de la minoria han de poder expressar-se especialment en seu parlamentària. Al populisme, especialment si està imbuït d’un sentiment de superioritat moral o nacional, el molestenles formalitats parlamentàriesque escenifiquen una dissidència inacceptable als seus ulls. Més encara el destorben els jutgesquan, en nom de la llei o de l’ordre constitucional, deixen sense efecte les resolucions de la majoria. Això és vist gairebé com un crim de lesa democràcia, quan, al contrari,si la democràcia retalla els drets de les minories s’està negant a si mateixa i obrint el camí de l’autoritarisme.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No obstant, també cal reconèixer que la tradició constitucional dominant, que deriva de la revolució francesa, conté un element a què el populisme li resulta útil. Es tracta de la sobirania. La sobirania és l’atribució del sobirà, i representa elpoder suprem,que no en reconeix cap altre com a superior. La revolució francesa va voler subvertir la monarquia absoluta, i per això va traslladar la sobirania de les mans del rei al conjunt dels ciutadans: a la nació. Així es reflecteix a l’article 3 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Però la idea de nació resultava massa abstracta, i ja a la Constitució jacobina de 1793 (article 25) es proclama que la sobirania resideix en el poble, després d’obrir la porta al sufragi universal. La Constitució espanyola de 1978 afirma a l’article 1 que«la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat».

El poder polític suprem, la sobirania, s’atribueix al poble, però això no és més que una fórmula que pretén representar la legitimitat originària del nou ordre constitucional. Després d’entrar en vigor una Constitució, la voluntat del poble només s’expressa vàlidament en els termes establerts pels articles del seu text. Llavors el poble ja no és sobirà, perquèel seu poder deixa de ser suprem al sotmetre’s a les regles del dret. Però l’equívoc està implantat en les nocions primàries de la política, de manera que pot donar-se quequi cregui representar al poble –sigui una majoria o un líder–es consideri amb dret a exercir unpoder il·limitat. El populisme pot erosionar els valors constitucionals recolzant-se en la idea de sobirania, de la qual potser podrien prescindir les constitucions. O almenys delimitar-la explícitament, com fa la Constitució italiana al seu article 1: «La sobirania pertany al poble, que l’exercitarà en les formes i dins dels límits de la Constitució».