LA CLAU

El final i el principi del camí

En política, es diu, sovint es tracta d'elegir, pactar i exercir no la millor opció, sinó la menys dolenta

2
Es llegeix en minuts
reu

reu

En política, es diu, no es pot elegir interlocutor, amb referència al fet que Pedro Sánchez es nega a agafar-li el telèfon a Quim Torra i en canvi sí que està disposat a reunir-se amb ERC. És veritat, però com acostuma a passar amb el procés, fins a cert punt. Cada tema té el seu interlocutor. Sánchez no té l’obligació de negociar la investidura amb el president de la Generalitat, que milita en un altre partit que no és el més votat a Catalunya en les eleccions generals. El seu interlocutor, per a la investidura, és ERC. Tret que es pensi, erròniament, que aquestes negociacions van d’alguna cosa més que de la investidura.

El cor de la qüestió

Notícies relacionades

En política, es diu, el control del temps ho és tot. També, el sentit de l’oportunitat. La negociació entre el PSOE i ERC no és LA negociació sobre el conflicte català. És una negociació per la investidura. Hi pot haver compromisos, promeses i gestos, públics i no tant, però el preu de l’abstenció d’ERC no serà la solució del conflicte. Això és un treball de legislatura, no d’investidura. És una obvietat. La qüestió és que una taula bilateral que tracti el dret a l’autodeterminació de Catalunya suposa el reconeixement que la població catalana constitueix un ‘demos’ diferenciat en la democràcia espanyola, autèntic cor del conflicte polític. Una taula d’aquest tipus, si arriba a produir-se, serà el final del camí, no el punt de partida, ja que la seva mera formació implica el reconeixement de les actituds independentistes. I és per això que es dona tanta transcendència tant a l’interlocutor com a la taula per si mateixa. La petició de la taula no és una democràtica petició de diàleg.

En política, es diu, negar la realitat acostuma a portar al desastre. La realitat diu que en el més cru del conflicte territorial a Espanya han guanyat les esquerres en dues eleccions consecutives, i a Catalunya, ERC, avui –com ens hem de veure– la via menys enrauxada de l’independentisme. La realitat també diu que de manera paral·lela la ultradreta espanyola creix, i els irredempts independentistes a esquerra i dreta, els heralds del ‘com pitjor, millor’, també. Si falla la investidura, hi haurà o gran coalició o noves eleccions. En els dos casos, un cop de porta per a qualsevol intent d’encarrilar el conflicte per vies polítiques. En política, es diu, sovint es tracta d’elegir, pactar i exercir no la millor opció, sinó la menys dolenta.