'Freestylers'

Un dia, fa aproximadament un mes i mig, el meu fill petit (Héctor, 12 anys) em va trucar molt excitat des de casa del seu pare. S’acabaven de posar a la venda lesentradesde l’FMS (Freestyle Master Series) Espanya i les havíem de comprarimmediatament, al moment, sense demora, ja. Com que soc tan apassionada com ell per a les coses que m’interessen (i absolutament passota per a la resta, la meva mare i el meu avi eren igual, deu ser un defecte genètic), vaig entrar sense trigar a lapàgina web que m’havia indicat per comprar les entrades.«I sobretot que incloguin ‘meet & greet’», va afegir abans de penjar. No sabia el que era l’FMS ni tampoc el que significava ‘meet & greet’, però vaig obeir amb diligència.

Recordava que temps enrere havia vist amb l’Héctor una ‘batalla de galls’ per l’ordinador i que havia quedat fascinada peltalent, l’agudesa, la velocitat, la passió i la intel·ligència dels rapers (o ‘freestylers’, si improvisen) que competien.

Però reconec que m’inquietava una mica anar apassar el dia(havíem de ser allà a dos quarts de tres del migdia i l’espectacle acabava a les nou de la nit) en unacompeticiód’aquestes característiques. Estava segura que seria la més vella de l’esdeveniment i em preguntavacom m’havia de vestir, si es ballava com en un concert normal, si hi hauria seients, si podria comprar alguna cosa de menjar si m’entrava gana i com m’havia de comportar en el ‘meet & greet’.

Gent estranyíssima i apassionant

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Abans de sortir de casa, l’Héctor em va fer canviar de jaqueta perquè va dir que la gavardina vella que portava era «massa beix», així que vaig optar per un tabard blau marí. Quan vam arribar a lacuad’entrada, em vaig adonar quedisfrutaríem de valent. Hi havia bastants pares amb fills, però sobretot hi havia molts joves. Em va meravellar la varietat, el caràcter, l’originalitat dels nois i les noies. Vaig percebre unaenergiaque feia molt que no sentia i a la qual era impossible resistir-se. El ‘meet & greet’ consistia asaludar els rapers que actuarien i a fer-se fotos amb ells; tots eren amables i encantadors, i jo vaig fer de fotògrafa.

Estava ple de gent que a mi em semblavaestranyíssima(potser jo també a ells: una dona de mitjana edatentusiasmadamirant-ho tot amb ulls com plats) i apassionant. Aquests xavals genials, BTA, Mr. Ego, Chuty, Blon o Skone, són capaços d’improvisar versos rimats extraordinaris, de donar-se la rèplica amb valentia, fúria, passió, sentit de l’humor, honestedat i sensibilitat. Hi havia més literatura i méspoesiaen aquest concert que en la majoria dels actes literaris i suposadament sofisticats a què em conviden. Envoltada d’aquells joves cridant i fent soroll, vaig recordar per un instant el que era la literatura. I la felicitat.