Al contraatac
La cadira és el primer
Per no importar-los les cadires, ho dissimulen tots francament bé. El problema dels nostres polítics actuals és que dissimulen molt malament, tenen una talla d'Estat raquítica i els ciutadans els importem un rave
El diputado de Ciudadanos en el Congreso, Marcos de Quinto, durante la sesión de constitución de las Cortes para la XIV Legislatura en el Congreso de los Diputados, Madrid (España), a 3 de diciembre de 2019. /
Segur que tots vostès han escoltat moltes vegades, entre representants polítics de tot tipus, allò que «primer s’ha de parlar de polítiques i després, de cadires». És la moto que ens venen sempre, davant de qualsevol negociació que se’ls presenti per davant. Per recórrer a un exemple recent, a Pablo Iglesias se li ha omplert la boca amb aquest discurs, tot i que a l’hora de la veritat també sigui una qüestió de la porció de Govern que li toqui, amb els seus corresponents ministeris i les seves respectives cadires.
Aquest dimarts s’ha produït al Congrés una situació que reflecteix literalment això que dic. Un autèntic esperpent. El dia que es constitueixen les Corts, una cosa que abans passava una vegada cada quatre anys, els diputats no tenen encara llocs assignats. Antigament, a mesura que arribaven a l’hemicicle, anaven ocupant tranquil·lament les seves cadires. Ara, amb la multiplicació de les formacions polítiques, els nostres representants fan cua gairebé de matinada per entrar i agafar un bon lloc uns i per reservar el seu de sempre els altres.
L’última moda és directament que hi hagi xoc, com si fossin en una taverna a punt ja de tancar. Això és el que ha passat aquest dimarts entre parlamentaris de Ciutadans i de Vox. Segons algunes fonts, un diputat ha acabat a terra. Segons d’altres, no ha arribat a caure. Alguns testimonis ho explicaven així: «Marcos de Quinto estava assegut, quan han mirat de saltar per sobre d’ell amb la intenció d’ocupar llocs ja reservats a l’hemicicle». I afegien: «Només hi ha hagut empentes i agafades». Només. Amb un parell d’ous.
Abrics en el respatller
Quins temps aquells en els quals es considerava un escàndol que els diputats d’Unides Podem pengessin els seus abrics en el respatller del seu escó, en lloc de fer-ho en els penjadors que hi ha a l’entrada de l’hemicicle. Després d’això, també han convertit en una carnisseria l’elecció dels membres de la Mesa del Congrés. Que sí vota’m tu perquè no entri Vox, que si jo et presto uns diputats, que si és igual que aquell tingui 52 escons i tu, 10...
Per no importar-los les cadires, ho dissimulen tots francament bé. Segons la meva opinió, el problema dels nostres polítics actuals és que dissimulen molt malament, tenen una talla d’Estat raquítica i els ciutadans els importem un rave. És igual que jurin per Espanya, per la Constitució, per la llibertat, pels presos o pel feminisme. És el més semblant a aquelles persones anònimes que quan surten per la tele o parlen per la ràdio pregunten si poden saludar. Ja que ara s’empenyen per arribar al seu lloc de treball, estaria molt bé que des d’aquest mateix instant comencin a guanyar-se el sou.
