Jordi Solé Tura, l'home que va veure venir el tsunami

Aquest fill de forner, nascut el 1930 a Mollet del Vallès, que va començar treballant al forn del seu pare, va recórrer el batxillerat en menys de dos anys, va ser número u de la seva promoció de Dret i va conèixer un llarg exili per ser del PSUC, treballant com a locutor de Ràdio Pirinenca, l’emissora clandestina del PCE, és conegut per haver sigut un dels set pares de la Constitució. Sens dubte, aquesta va ser la seva aportació més distingida a la transició, doncs Jordi Solé Tura era el vermell en un grup entre els que dominava el blau, per dir-ho d’una manera suau.

Però vist des de la perspectiva actual, marcada pel procés, no crec que aquesta hagi sigut la seva aportació més important (malgrat que ja intuís la necessitat d’una perspectiva federal impensable mentre el franquisme acampava folgadament en els aparells de l’Estat). El seu llegat, el que més ha perdurat, és la crítica primerenca i demolidora que va fer del nacionalisme català que va encarnar Jordi Pujol, en el seu cèlebre assaig publicat el 1985: ‘Nacionalitats i nacionalismes a Espanya: autonomies, federalisme i autodeterminació’.

Crítica ideològica

El llibre, que presenta el nacionalisme com un moviment dominat per les classes mitjanes catalanes, constitueix una critica ideològica formulada des del marxisme i, de passada, un avís al PSUC en el sentit que anar a remolc de Pujol seria un suïcidi. El llibre va provocar un terratrèmol. Va ser injustament injuriat pels intel·lectuals orgànics del pujolisme com una renúncia a la defensa dels drets nacionals de Catalunya que era injusta. Pujol va comprendre que estava en joc l’hegemonia del nacionalisme que ell representava i que el marxisme podia actuar com un dissolvent de la ideologia que el portaria al poder.

Plovia sobre mullat perquè Solé Tura ja havia publicat un assaig el 1967 sobre ‘Catalanisme i revolució burgesa’, en què advertia en un to una mica tosc, propi de l’època, que el catalanisme només tenia cabuda en una concepció marxista si la classe obrera exercia un paper dirigent. Eren temps d’auge del PSUC i de CCOO, i a Pujol li preocupava «l’excessiu predomini del terreny social en detriment del terreny polític i nacional».

Els intel·lectuals en la seva òrbita, però també molts que seguien la política nacional del PSUC, el van crucificar perquè van llegir les seves paraules com contràries a l’esperit que portaria a la constitució de l’Assemblea de Catalunya, el programa de la qual incloïa la defensa del dret d’autodeterminació. En una carta inèdita del llavors director de ‘Serra d’Or, que publica Jordi Amat al seu llibre ‘El llarg procés’, es parla d’«enfonsar Solé Tura».

El 1985, Solé Tura va defensar el dret d’autodeterminació en els termes de l’ONU, això és, per a situacions colonials. Va afegir que no s’ha d’entendre mai al marge del context polític, en aquest cas el d’un país regit per la Constitució de 1978. I va alertar l’esquerra que «no pot ser ambigua en aquest assumpte sota pena de deixar de ser esquerra». Va anar fins i tot més enllà i es va preguntar si exercir aquest dret en el context de l’Espanya democràtica «no significarà la ruptura dels partits, sindicats i grups d’esquerra».

El dret d’autodeterminació havia sigut acceptat pels sectors antifranquistes catalans i bascos. Davant la dictadura, el dret a decidir era inapel·lable i l’autodeterminació apareixia com un principi democràtic. Amb la Constitució, deixava de ser així. D’allà la responsabilitat de tots aquells que han fet seu el mantra sobre «el règim del 78» (fins i tot des de la nova esquerra), recuperat per l’independentisme com una cotilla que impedeix exercir l’autodeterminació.

Predir la divisió

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Rellegint el seu llibre, sorprèn l’anticipació d’un home que va veure venir el tsunami intel·lectual i social que recorre Catalunya. Fins i tot parla d’una possible consulta sobre l’autodeterminació, per concloure que si guanya el ‘sí’, «mai serà acceptat per sectors importants de la societat espanyola», i si guanya el ‘no’, no ho serà pels qui reclamen la independència del territori afectat. Per tant, acaba, «una consulta d’aquest tipus tampoc garanteix la solució pacífica i democràtica del problema», al pronunciar-se només la població del territori que aspira a autodeterminar-se.

Va anticipar d’aquesta manera que un procés com el que vivim conduiria a una divisió profunda, no basada en les classes, sinó en el sentiment de pertinença. En la cultura, la llengua i la procedència. A una situació sense sortida, com l’actual. No sé què diria si encara visqués, però aposto que suggeriria explorar una via federal.