A Miquel Iceta, arran de la immersió lingüística

Tu i jo, Miquel, pertanyem a la generació que protagonitzà el gran pacte per salvaguardar la llengua catalana i convertir-la en eix de cohesió social. I compartim l’orgull de saber que foren les classes populars, bona part de les quals conformades per catalans castellanoparlants, les que ho van fer possible. Saps que no és casual que el 1975 fos Cornellà, la ciutat del president Montilla i meva (i de la qual tu vas ser regidor), la primera a introduir l’ensenyament del català dins de l’horari escolar i que fos, alhora, Santa Coloma la primera a implementar la immersió lingüística.

Saps que transformar aquella escola pública, castellanitzada i funcionarial, on l’alumnat no era competent en llengua catalana, en l’eina de cohesió actual ha sigut una obra titànica. Per això no va prevaler la doble xarxa d’escola pública que hauria separat l’alumnat en funció de la llengua familiar. I fou possible gràcies a pedagogs com la teva companya Marta Mata, a institucions de renovació pedagògica com Rosa Sensat i, sobretot, gràcies a la complicitat de les famílies castellanoparlants, convençudes que llurs fills, fins que no dominessin les dues llengües, patirien desavantatges.

I des d’aquell llunyà 1983 vam reeixir a fer competents els nostres infants en les dues llengües en acabar l’ensenyament primari, bo i rebent-los a parvulari amb la seva llengua familiar i progressivament anar-los introduint el català, perquè al final de parvulari ja poguessin fer l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura en català. Darrere, els veritables herois: les i els mestres de parvulari i de primària (molts, castellanoparlants) que assumiren una ingent tasca de reciclatge (el país mai els ho agrairà prou) que, desgraciadament, no va tenir continuïtat quant als de secundària.

Superàrem tota mena d’adversitats polítiques de l’ús electoralista de polítics que hi veien camp per abonar-hi vots i consolidàrem el model gràcies als partits catalanistes, també el teu. Des de la llei de normalització lingüística del 1988, que feia del català una llengua vehicular, a la llei d’educació de Catalunya del 2008, impulsada per ERC sota el Govern tripartit, que consagrava l’existència a cada centre d’un projecte lingüístic aprovat per la comunitat educativa. És a dir, la distribució d’hores que l’alumnat havia de rebre en castellà i anglès/francès en funció de les seves característiques. Perquè es tractava d’assegurar el millor aprenentatge.

En els darrers anys,  no obstant, el país ha canviat molt. Avui, de llengües maternes, n'hi ha moltes més. És per això que el pacte lingüístic ha de continuar pivotant sobre el català com a llengua comuna i el sistema ha de garantir com a mínim el coneixement oral i escrit del castellà i l’anglès i facilitar a les comunitats de catalans nouvinguts el coneixement de la seva llengua materna sempre que sigui materialment possible. De fet, el 2004 es van dissenyar les aules d’acollida amb mentalitat d’immersió, és a dir, rebre l’alumnat amb la seva llengua per tal d'oferir-li una acollida lingüística i emocional.

Miquel, la flexibilitat que reclameu ja forma part de l’ADN del model d’immersió. I, si s’han de detectar dèficits, te n’apunto alguns: absència de formació en tècniques d’immersió en l’aprenentatge dels ensenyants a les universitats, el no-compliment de les normes aprovades pels mateixos centres d’ensenyament secundari o descurances de l’Administració que afecten prou a la inspecció i a alguns equips directius.

Debat, sí; divisió, no

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Benvingut sigui el debat sobre la immersió lingüística si ha de servir per sacsejar-la i millorar-la, però és inacceptable que pugueu afirmar que la llengua divideix. Al contrari, la societat, els governs i l’oposició han abaixat la guàrdia, tot donant per fet que la llengua catalana estava salvada. Res més fals. A la Catalunya actual, la immersió és tan necessària com ho ha estat fins ara. L’escola continua sent l’únic espai on molts alumnes entren en contacte amb el català i, per tant, la seva funció és clau, com clau fou TV-3 a través d’una programació de qualitat i atractiva per als infants (Club Super 3), avui en una recessió alarmant i, en conseqüència, s’obri un escenari cada dia més incert pel que fa a la viabilitat del català. Una llengua comuna que pateix un procés diglòssic creixent, desapareguda en el cinema, invisible en les cadenes de televisió privades i no esperada en les plataformes digitals.

Miquel, pocs països poden cantar gestes col·lectives protagonitzades per les classes populars tan pacífiques i extraordinàries a pro de la cohesió social com la del nostre model educatiu. Aquest és un dels millors llegats de la nostra generació. ¡No el malbaratem, millorem-lo!