24 febr 2020

Anar al contingut

El pacte de l'esquerra

¿Última oportunitat?

¿Última oportunitat?

Josep Oliver Alonso

Hi ha sòlids arguments, socials i d'articulació territorial, que farien desitjable un Govern de PSOE i UP

El moment de la veritat s’acosta. Aviat sabrem si el PSOE i UP es poden posar en marxa, superant les poderoses forces que s’oposen a la coalició. Malgrat aquestes forces, i més enllà dels legítims interessos partidaris, hi ha sòlids arguments, socials i d’articulació territorial, que farien desitjable un govern d’aquest tall.

En el terreny social, els que s’hi oposen farien bé de considerar-ne les conseqüències. Un vent huracanat recorre Occident, anunciant que les democràcies liberals s’encaminen al seu ocàs, un diagnòstic que té molt de veritat per la impotència de les elits a oferir propostes que posin fre als populismes. Amb això no fan sinó reflectir la seva incapacitat per afectar els seus interessos, perquè l’única manera de combatre l’autoritarisme i el protofeixisme que emergeix és la d’avançar cap a una nova redistribució dels beneficis del creixement. Res que no fos ja conegut: és el que es va viure a Occident en els 30 anys següents a la segona guerra mundial, quan el neoliberalisme encara no dominava.

Recaiguda en els ajustaments

Això exigeix, entre altres aspectes, una política fiscal i de despesa favorable a la redistribució, la intervenció en certs mercats, el control dels pitjors efectes de la globalització i una immigració compatible amb la seva integració. Són les polítiques de les últimes dècades en aquests àmbits les que han fet recaure tots els ajustaments en els col·lectius situats en la part mitjana i mitjana/baixa de la distribució de l’ingrés, la base material de l’ascens populista. I ¿qui podria avançar en una nova direcció? Amb totes les seves dificultats, el pacte PSOE-UP apareix com la millor opció.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquesta seria també la més favorable si s’atén al conflicte territorial, tot i que s’hi ha d’afegir la presència de més forces en contra: els sectors de l’independentisme català i del nacionalisme espanyol partidaris del com pitjor millor. I tot i que és cert que els més radicals són un obstacle a qualsevol solució, a hores d’ara de la pel·lícula del xoc Catalunya-Espanya, i després de gairebé 10 anys de la malaurada sentència del Constitucional sobre l’Estatut, no és acceptable la ingenuïtat: fins i tot en la hipòtesi d’avanços en el diàleg, sigui aquest el que sigui, tard o d’hora s’haurà de parlar de competències i de diners. I els obstacles que s’alçaran des de la resta d’Espanya són, simplement, formidables. S’hi oposaran amb força les mateixes elits polítiques que no van posar fre a l’expansió del deute, ni han sigut capaces de proposar solucions davant els embats de la globalització, el canvi tècnic o l’envelliment. En suma, tot i que el Govern es posi en marxa, res assegura la seva capacitat per oferir un nou encaix de Catalunya amb Espanya.

Dificultats notables a avançar cap a un equilibri social més gran i potser insalvables si es tracta de solucionar el conflicte territorial. Un descoratjador paisatge que només pot explicar-se per la frivolitat, la pura incapacitat o la defensa a ultrança d’inconfessables interessos per part dels que s’oposen a abordar altres polítiques.

L’impuls és determinant

I no es tracta només de no oferir remeis. Amb aquesta dura oposició al pacte PSOE-UP, s’està afectant potser de forma definitiva a la nova dinàmica que vol una part no menor del país. I, ja saben, l’impuls és determinant per a l’èxit de qualsevol empresa, com bé coneixien els clàssics. En el ‘Juli Cèsar’ de Shakespeare, Brut proposa a Cassi atacar sense demora Octavi i Marc Antoni, aprofitant la inèrcia generada per l’acumulació de les seves forces. Si no es fa, apunta Brut, la seva empenta anirà debilitant-se mentre la de l’enemic continuarà augmentant. Una cosa semblant, però referida a processos històrics més dilatats, suggeria l’historiador grec Diodor Sícul per donar raó de la victòria romana en les guerres púniques: Cartago ja havia superat l’època de màxima esplendor, mentre Roma encara estava en el seu ascens.

Cert que la nostra situació no és ni la de Brut ni la de Roma. Però el desig de canvi és més que perceptible. Per això, i sense cap particular esperança en l’èxit d’un Govern PSOE-UP, se’ls hauria de donar una oportunitat. Ens l’hauríem de donar tots, aprofitant aquesta marea encara creixent. Perquè el temps no corre a favor de solucions raonables a problemes tan severs: tots els signes apunten creixents tensions, socials i territorials, de molt difícil gestió. Potser les possibilitats que avui s’entreveuen no tornin a aparèixer. Si és així, demà no plorin per la llet vessada. ¿Moment de la veritat? Així ho sembla.