Anar al contingut

Anàlisi

Un judici de combustió ràpida

Un judici de combustió ràpida

Josep Martí Blanch

Quim Torra ja és, oficialment, el campió de la desobediència simbòlica i intranscendent políticament

Si no és per la gravetat de l’assumpte que suposa jutjar un president de la Generalitat un tindria la temptació d’escriure que el judici d’ahir satisfeia en bona mesura gairebé tot el sobiranisme. A l’afectat perquè està més a prop del martiri polític i d’anotar-se un paràgraf d'acord amb les seves expectatives en la Viquipèdia de demà passat. A ERC perquè no s’haurà de convertir en el Brut de la legislatura, ja que serà la mà de la justícia la que acabarà amb la legislatura. I a JxCat perquè guanya un temps per decidir amb quines idees i amb quin projecte es presenta als pròxims comicis autonòmics mentre espera que es resolgui la incògnita sobre la immunitat de Carles Puigdemont, ara que l’advocat general del Parlament Europeu ha obert la porta de l’esperança.

Tot això no és un exercici de cinisme gratuït. És una part important de la foto real, almenys en el que té a veure amb ERC i JxCat, de com es va viure ahir el judici al president Quim Torra entre aquests actors per sota de la taula. En l’àmbit formal, el president, amb raó o sense, va convertir la seva defensa en una autoinculpació explícita, empetitint voluntàriament les possibilitats que la sentència pugui no ser condemnatòria.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Aquest judici, a diferència dels anteriors del procés, és llenya de combustió ràpida per a la xemeneia de la política catalana i deixarà molt poca brasa. Que el Govern i la majoria dels diputats que donen suport a Quim Torra arribessin al seu dia a la conclusió que posar en risc la presidència de la Generalitat per l’assumpte de les pancartes era un disbarat polític consolida aquesta lectura. Perquè el cert és que, insistim que amb més o menys raons en la qüestió de fons sobre la llibertat d’expressió, Quim Torra va decidir penjar-se amb la seva pròpia corbata a canvi de molt poc, per no dir res.

Fins a nou avís, i per molt democràtic que sembli el contrari, no són els presidents de l’Executiu els que decideixen si una qüestió és legal o no. I és necessari que això continuï sent així. A més, tampoc ens cansarem de dir-ho, és que la justícia espanyola i algunes institucions, com és el cas de la Junta Electoral, arrosseguin merescudament una crisi de legitimitat de la qual trigaran a reposar-se, si és que algun dia ho fan. Però hi ha maneres més eficaces d’enfrontar-se a l’arbitrarietat. S’anomena habilitat política.

Fins i tot la CUP, tan suposadament coherent i infrangible en les seves proclames, va decidir aquesta vegada que això de les pancartes era un tema amb què no valia la pena embarrancar-se. A Berga, la seva alcaldessa, la cupaire Montse Venturós, inhabilitada en el passat per aquesta raó, no va dubtar a retirar en aquest cas la simbologia solidària de l’ajuntament amb l’argument que «valia la pena evitar la repetició del desgast d’un nou procés d’inhabilitació de l’alcaldessa per un assumpte que, al cap i a la fi, és simbòlic».

Quim Torra ja és, oficialment, el campió de la desobediència simbòlica i intranscendent políticament. El dia anterior va fer broma amb el fet d’haver menjat un plat de mongetes blanques per explicar als qui l’escoltaven que no podia garantir, suposadament per les flatulències que provoquen aquests llegums, si durant la seva declaració la cosa aniria d’una manera o d’una altra. Doncs bé, en termes polítics el judici va ser exactament el que el mateix president va vaticinar. En català hi ha la frase per ressenyar-ho: pet de frare, tot és aire.